Darrere una revista

Benvolguts bloggers, visitants i amics, abans de començar aquest post us voldria avisar que les revistes musicals no m’han pas subvencionat ni res per l’estil. Perquè ho dic? doncs perquè gràcies a diverses d’elles i, especialment més d’una, un acaba descobrint aquells grups que “molta gent escolta però ningú coneix”.


Moltes vegades molts amics em pregunten que què caram escolto, i jo dic noms com: Bon Iver, Kanye West, Wilco, The New Raemon (ja ho sé, s’assemblen tant com un ou i una castanya). Llavors ells em diuen el típic i allargat “aaaah…”. A vegades, tinc sort i em pregunten un altre cop el nom. Per sort, els ha agradat i una petita part d’aquesta música, que les emissores de ràdio no se’ls passa ni per l’òrbita fer-les sonar, es comença a donar a conèixer. 

Dit això, alguns dels exemples que em passen pel cap avui són dels més recents que he descobert, i no menys dolents que els mítics grans alternatius com podrien ser Radiohead, Gorillaz o, fins i tot, Depeche Mode.

El primer dels exemples és el senyor Bon Iver. L’alter ego de Justin Vernon, és un grup de Indie Folk (una mena de barreja entre el característic i en auge pop independent i el folk, curiós). Amb un disc de debut al qual tots els crítics musicals van caure rendits, Bon Iver acaba de treure el seu disc homònim, on hi han perles com aquesta que enceta el disc: 

Un altre exemple no menys important és Eddie Vedder, cantant de Pearl Jam, i la seva especial atracció per l’ukelele, en aquest àlbum que sí, pot arribar a tenir una espurna comercial per ser el cantant de Pearl Jam, tot i que no han sigut explícitament comercials (recordarem algun dia el magnífic àlbum Ten, grunge en estat pur).
 

En tercer lloc, aportarem una mica més d’ànim a les recents aportacions del meu company i les meves pròpies, amb un artista molt explícit i pragmàtic en la caràtula del seu nou àlbum, jutgeu amb els vostres propis ulls i escolteu la seva música, amb essència una mica soul però també electrònica i alternativament que també recorda una mica a Cee Lo Green (no em pregunteu perquè, però alguna cosa té que m’hi fa pensar!).


Les dues últimes aportacions seran més properes: una de nacional i l’altra en català. La primera, The New Raemon, un català de Cabrils que canta Indie/pop-rock en castellà i és força reconegut a la resta de l’Estat. La segona, sembla que ha fet començar l’auge de la música catalana juntament amb Manel, Els Amics de Les Arts, Mishima i uns quants més, sense oblidar els que continuen entrant i sortint de l’estudi de gravació. Ni més ni menys que els senyors Antònia Font. Un grup balear que he començat a escoltar després d’aquest genial àlbum, Lamparetes. Un canvi que he detectat, simplement perquè ha fet que comenci a escoltar-los per àlbums, i no per alguna cançó concreta com la mítica Alegria.


I abans de marxar, no voldria oblidar la recent mort de la reina del Soul, la senyora Amy Winehouse, que va caure durant ja fa un cert temps a les urpes de les drogues i no va poder-se’n sortir. Grans cançons com la que us proposo, sempre sonaran als reproductors del meu entorn. Qui sap si li passarà el tron a la poderosa veu d’Adele? RIP Soul Queen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s