Radiohead II: Trencant esquemes

Ja que tant jo com el meu company som tant fans d’aquest grup d’art musical, més que de música, em disposo a reinterpretar un post no menys interessant que ja es va publicar als inicis d’aquest bloc.
Poca cosa els queda per demostrar a aquests artistes d’Oxford. Simplement han revolucionat la música, després de deixar-se ensarronar per la música comercial als dos primers discos (d’on, per cert, encara es recorda Creep, una de les cançons més odiades del propi grup), o més aviat el primer, van optar per a un estil molt característic i metamorfòsic, un estil molt més que alternatiu. A la seva música s’hi poden combinar el jazz, l’electrònica, algun riff de guitarra rocker (com el famós Paranoid Android), les balades que fins i tot alguna es pot acostar al pop, etc.
Un grup molt respectat arreu del món, que fins i tot la prestigiosa revista Rolling Stone es va encarregar de situar el seu disc Kid A (any 2000) com el millor de l’última dècada (2000-2009). Jo sempre he considerat a la revista molt dubtosa en les seves llistes, però sempre s’accepten suggerències si no comptes amb l’ordre.
Perquè metamorfòsics?, doncs simplement només cal mirar el pas entre The Bends i OK Computer, veient un canvi qualitatiu i estilístic, sobretot si ens fixem en èxits com Karma Police o Airbag
Tampoc ens podem deixar de fixar en el canvi posterior, el Kid A + Amnesiac, editats després de dubtes i problemes existencials de la banda i la seva vida personal. Oferien un estil més minimalista amb menys parts de guitarra i una instrumentalització més diversificada com ones Martenot, beats electrònics programats, orquestra de corda i trompa de jazz. 



A continuació va venir Hail to the Thief, potser el disc més rar dins del que es pot considerar Radiohead. Ja ho reconeixien com un disc més experimental, en la part de la seva electrònica i el retorn a les guitarres (també amb un estil alternativitzat). 



I el seu penúltim disc, In Rainbows, un dels meus favorits juntament amb l’Amnesiac, l’últim disc, Kid A i l’OK Computer (són gairebé tots, ja en soc conscient), un disc més relaxat potser per tenir més cançons calmades, i que va guanyar un Grammy per millor àlbum alternatiu, entre d’altres premis.



Finalment, el seu esperadíssim nou àlbum The King of Limbs, fa molt d’honor al seu nom (el rei de les extremitats, o també el nom d’un arbre mil·lenari britànic), ja que a més de les 8 cançons que inclou l’àlbum, n’han sortit 4 de noves (que sincerament, quedarien més bé dins de l’àlbum que d’altres de l’àlbum que quedarien més bé fora). Un nou pas cap a la música de sons més elaborats i donant un pas endavant, una mena d’Amnesiac, en referència al disc anterior.



Per acabar, m’agradaria destacar que Radiohead pot agradar o no, però no es pot dubtar que el que fan, ho fan molt bé. Han rebut 3 nominacions al Grammy per a millor àlbum de l’any i moltíssims premis, molt bones crítiques, molts números 1, i un servidor creu que se’ls han ben guanyat. Una curiositat és que les caràtules que acompanyen els seus àlbums són sempre gairebé totes creades pel mateix artista, i realment m’agraden molt. No puc triar totes les cançons que m’agraden més, ja que són moltes, espero triar les que identifiquin més bé l’àlbum, i m’imagino que com gairebé a tothom, el primer cop que un s’està escoltant Radiohead és el que es pensa que és una cosa molt rara i no agrada fins que no li has donat forces oportunitats. Us hi animo.



Salut i bona escolta!!
Anuncis

2 responses to “Radiohead II: Trencant esquemes

  1. Molt d'acord quan dius que son "metamorfics" pero per a mi l'ultim disc ha sigut una mica Lucy In the Sky With Diamonds dels Beatles: una anada de olla gegant. Que ja esta bé, al igual que em semblen anades de olla les Simphonies de Muse a l'ultim album. Pero com a bon album em quedaria entre OK Computer i The Bends…

    M'agrada

  2. Sí que ha sigut una anada d'olla en el sentit del tracklist, massa dispers. Tot i així, el títol de l'àlbum ja ens avisa, jaja. Aviam, la música és un altre canvi, una altra evolució, jo trobo que no s'estan pas equivocant, sobretot veient el directe (a from the basement), és simplement que no poden estar mai quiets! Bon criteri, però!! Merci per comentar i espero que ens veiem sovint per aquí!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s