Com descatalogar-se.

Per fi tenim aquí el nou àlbum dels Amics de les Arts. Pel Dia dels Enamorats ens va arribar “Espècies per catal·logar“, una mostra d’amor per la música, una peça d’art que tots esperàvem, un àlbum que els fa difícil de catal·logar.

Tot i això, després de fer-li unes bones passades, podem parlar-ne una mica, de cada cançó, dels canvis, de la temàtica i del que, al menys a mí, em transmet el seu nou treball.

El disc comença amb L’affaire Sofia, una cançó que ràpidament et fa entrar en calor. Comença amb un ritme incansable i ens explica l’història entre un català i una grega. No hi falten referències a la filosofia que li donen aquest toc impersonal a les seves cançons. Una bona manera de recordar a Schopenhauer i Hume.
La següent es diu L’home que treballa fent de gos dobla en Bruce Willis. Ara ja sembla que la disbauxa para un moment, perquè quan ens en volguem adonar ens trobem immersos en un relat trist, com si d’un home que treballa fent de gos es tractés. Tot i això, la melodia és exquisita i el conjunt de la cançó ens posa tendres i ens recorda que el món és cruel i a vegades no tot va com esperes. Vigileu de no plorar i gaudiu de l’instrumental que està realment el·laborada.
Ara ens ve tot un hit. Monsieur Cousteau va ser el primer tast de l’àlbum. I vaja una manera d’encetar el disc! Sincerament, crec que aquesta oda a l’explorador del món subaqüàtic conserva completament els aires de Bed&Breakfast. Té una lletra alegre, optimista i la tornada es quedarà als vostres caps des del primer instant. Res més a afegir, només dir que donarà a parlar, que es sonarà per tot arreu i que ja té videoclip:

¿Sabeu qui se’n va buscant altres paratges a l’hivern? Sens dubte, els Ocells. Vet aquí una cançó que sembla escrita per ser tocada en acústic. Personalment, la trobo de les millors de l’àlbum. La temàtica tracta aquesta gent que va i ve; que et demana quan els hi fas falta, però res més… Tot i que no és precissament alegre ens demostra la sensibilitat dels Amics, amb una lletra més que memorable.
Ara ens toca viatjar a Louisiana o els camps de cotó. Un viatge tendre, nostàlgic i que molta gent es sentirà identificada. La cançó, animada i rítmica com ella sola, ens explica la crònica d’un emigrant. Just al darrera dels Ocells ens trobem amb una altra peça tristona, però que està carregada de positivisme. “Quan s’hi hagi de ser, hi serà”.
Aviat arriba el dia mes desvergonyit de l’any: Carnaval. Els Amics en fan una cançó si més no atípica. Bastant diferent, al meu parer. La peça és molt orquestral, i barreja dos conceptes molt peculiars. Ens explica com celebren la festa els mots. És un tema intel·ligent i ben pensat. Musicalment molt ric, desplegant una gran varietat d’intruments per parir aquesta cançó alegre, que després de les anteriors et fa sentir molt bé.

A aquestes alçades de la pel·lícula, podem declarar el disc com a un treball exquisit. I aquesta cançó, com l’anterior, ens torna a deixar clar que dominen l’imaginació. Fent ús d’un argot cinematogràfic, ens explica una altra història d’amor, o bé, una història que va ser d’amor. Possiblement no sigui el tema més potent del disc, i personalment hi ha uns crits (Hey!) que no em calien. Però no treu que la cançó soni cada cop que li toca a la meva minicadena. No ho dubteu.

Voler borrar-te la memòria i els records és pura Ciència-Ficció. Exactament, així ens ho expliquen ells. Aquesta història també va ser d’amor però alguna cosa els va passar que ell no pot pas perdonar-la… Una lletra amena, un ritme eixerit, però no massa profunda. El final et desvetlla un final força més madur i dur, que fa que la cançó guanyi una mica més en contingut.
Miracles ens parla sobre un gran pas a la vida: tenir fills. Tot i tenir alguns punts d’humor, ens deixa percebre la dificultat de tenir preparats als dos components de la parella i la responsabilitat que et cau en el moment que tens un dos fills. El baix marca un ritme molt agradable, la lletra es queda fàcilment i la tornada del final, amb aquest cor femení tan exquisit, la fan una peça més que notable.
Aquest tema parla d’aquest arquitecte que intenta escriure els nostres pasos. Parla d’aquell que ens està per sobre. D’una manera molt serena, lírica i poc entromesa, ens narra el treball d’aquest ésser. Bonica, no hi ha cap adjectiu que li vingui millor a aquest “poema”. Reescolteu-la i gaudiu-la.

El matrimoni Arnolfini és una parella viatjera, aventurera. D’aquesta cançó no li sé treu-re massa el suc. No em desagrada, és entretinguda, però no li veig sentits figurats ni un tema original. Opinió personal, a veure si ho compartiu.

Tanquem el disc amb tots els homes d’Escòcia, dins un pub d’aquells de fusta, bebent unes pintes de cervesa. Una balada amb tota una orquestra al darrera, que ens recorda que a vegades trobem maravelles on no les esperem. Com quan vaig escoltar “La merda se’ns menja”, que vaig pensar: d’aquesta manera no hi ha cap escola que et pugui ensenyar a cantar.


En resum, ens trobem amb l’evolució dels Amics de les Arts. Ara ja són més que amics, i tant que ho són. Com a mínim són el rollet de les arts. I sembla que la cosa va en serio!


No trigueu en sentar-vos, una horeta, si cal amb el llibret a la mà, per llegir aquestes lletres, que són l’ànima del disc, i aquesta música que vesteix els escrits tan emocionals.


Gràcies, Amics, per regalar-nos aquesta obra mestre dins un disc. Diuen que tot millora i vosaltres no sembleu ser l’excepció que confirma la regla, però ens n’alegrem, perquè ja hem vist masses excepcions.


Anuncis

One response to “Com descatalogar-se.

  1. Retroenllaç: En català! (II) | L'Alternativa Musical·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s