Crítiques: clàssics de la música (I)


Hi han àlbums que s’han d’escoltar, així de senzill. 

Hi han àlbums que no passen desapercebuts, que d’alguna manera tothom els coneix. I quan dic tothom, vull dir que ningú pensa de quin àlbum es deu tractar. Si més no, una portada, una cançó o un solo acaben essent eterns i formen part de tots nosaltres.

Hi han àlbums que són clàssics.



A l’alternativa ja us hem valorat alguna vegada àlbums que sortien nous, fins i tot hem fet un top dels millors àlbums que per nosaltres eren els millors de 2011. Però avui fem un pas més, però alhora el fem enrere. Anem al passat, a aquests àlbums clàssics que mai es poden oblidar.

DIRE STRAITS – BROTHERS IN ARMS (1985)


Els Dire Straits no calen pas promoció. Des de 1995, aquests nois de Newcastle, una de les millors bandes de rock que hi ha hagut mai, ens han deleïtat amb excel·lents cançons i àlbums: el Love over Gold que inclou la probable millor cançó que ha composat Mark Knopfler, Telegraph Road, però sense oblidar clàssics tant clàssics més enllà del rock, sinó en la música en general, com Romeo & Juliet

Ara bé, l’àlbum que us presentem, és, segurament, i juntament amb Love over Gold, el millor àlbum dels britànics. Anem a parlar d’alguna de les seves cançons i entendreu de què va el tema.

El disc s’enceta amb el ja mític hit So far away. Una cançó que amb poca lletra ens va repetint un tema molt habitual en les cançons d’amor: la distància. Em quedo amb el vers: see you’ve been in the sun and I’ve been in the rain.


A continuació ve una de les cançons més rockeres dels Dire: Money for nothing. S’ha interpretat de moltes maneres el seu significat, però bàsicament les referències directes a la MTV fan pensar que molt probablement és una crítica als grups que per una cosa o per l’altra, tenien èxit sense fer gaire res que tingués qualitat musical. Un missatge que, per desgràcia, avui en dia és encara més latent. Un himne del rock, això sí que ho és.


A partir d’aquí trobem una cançó com a mínim musicalment optimista: Walk of life. Qui no l’ha sentida mai aquesta cançó? jo crec que juntament amb Sultans of swing és un clàssic a les ràdios que encara deixen sentir aquests èxits. Jo la interpretaria com una auto-biografia. Ja sabreu que la expressió Dire Straits bàsicament és estar en un carrer com a mínim molt estret i gairebé sense sortida, com els problemes econòmics pels quals passaven en els seus inicis.


Your latest trick és una perla per als que us agradin les armonies dels saxos. M’arriba a recordar al mestre Kenny G la mítica melodia del cinquè single de l’àlbum. Té clares referències a la prostitució, segurament la del West End de Londres. Serà alguna aventura non grata amb una prostituta? Jo prefereixo relaxar-me amb aquest so tant rock-jazz amb el qual a vegades Knopfler i companyia ens hi deleiten. 


Why worry és  probablement la cançó més fluixa de l’àlbum, tot i que no vol dir que sigui dolenta. Simplement li falta la força i la reivindicació de les altres. No entenc gaire la instrumentació final, massa allargada.

Ride across the river és una cançó que parla dels mercenaris en un conflicte a un riu. És una interessant instrumentació la d’aquesta cançó que obria molts dels concerts dels de Newcastle.


I abans d’acabar l’àlbum, trobem dos peces del so rocker característic dels Dire Straits, recordant-nos la melodia de Money for nothing. Primer hi ha The man’s too strong i després arribem a One world. Aquesta última és una mena de transcisió entre el darrer so per arribar a la mítica Brothers in arms.

Ja introduït el seu títol, ens trobem amb una cançó que molts consideren la millor balada que critica durament la guerra, fins al punt de tenir els “nostres germans als braços”. És a dir, els companys que lluiten pel seu país i moltes vegades perquè els de dalt no s’entenen. La millor del disc, segons el meu humil parè.


“We’re fools to make war
in our brothers in arms”

BRUCE SPRINGSTEEN & THE E STREET BAND – THE RISING (2002)



Un àlbum molt ple de significat. 
Un àlbum que parla d’un simple fet i ataca a un de ben conegut.
Un àlbum que intenta eliminar les llàgrimes de l’11-S amb optimisme i crítica al terrorisme. 
Un àlbum que fa que ens aixequem. Juntament amb Born to Run i Darkness on the edge of town, el millor del Boss.

Amb una àmplia selecció de cançons, 15 per ser exactes, 75 minuts d’intensitat fan que fem una crítica més acotada a les perles i no a tot un disc que podria fatigar-vos als lectors.

Bé, doncs comencem amb la primera cançó del disc: Lonesome day. Una grandiosa cançó que fa venir ganes d’escoltar el disc, una obertura d’una cançó que parla de la solitud d’un home que veu que li queda poc temps de vida.


Un so de corda ens introdueix una de les cançons més maques del disc: Into the fire. Un himne pels bombers, especialment els que van donar la vida per intentar salvar gent de l’11-S.

I en tercer lloc trobem una de les cançons més optimistes que he escoltat mai, Waitin’ on a sunny day. I és això, aixecar el cap en moments difícils.


La recompensa a un bomber o policia no es sol donar fàcilment. Aquesta cançó parla d’un home que la rep, però no sap què fer. Aquest home és el Nothing man.


L’àlbum continua amb una sonoritat optimista en Countin’ on a miracle, just abans d’arribar a una altra perla: Empty sky. Després de l’11-S, els nord-americans i altres ciutadans del món van mirar amunt, però ja no van veure les torres bessones.


Worlds apart ens diu bàsicament el que diu el títol: el canvi que suposa un atemptat terrorista i més aquell en concret, per a tot el món. Let’s be friends i Further on (up the road) ajuden a fer-nos arribar cap a la trobada d’una parella des dels fets de l’11-S: The Fuse. Potser la cançó més sexual tant en lletra com música de l’àlbum.


Després de la divertida Mary’s Place, arribem a You’re missing. No podia faltar l’enyor d’una persona que va sofrir la destrucció dels edificis quan hi era a dins.

The Rising, apart de ser la cançó que dona el títol a l’àlbum i ser-ne el primer single, és probablement la que més enganxa i fa venir ganes de sentir de l’àlbum. Vinga aixequem-nos! crida en Bruce.


M’encanta particularment la veu que ens xiuxiueja el Boss en aquesta cançó que s’anomena Paradise. Aparteu-vos, Coldplay, això és molt més que una cançó per vendre discos!

I per acabar, arribem a una cançó que parla de la degradació d’Asbury Park: My city of ruins


“Come on rise up!
Come on rise up!
With these hands,
With these hands”

En general no posem nota als àlbums clàssics. Com bé hem dit, són simplement clàssics.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s