El paradís que cura

Avui aprofito la música per arribar al turisme. En una entrevista a David Carabén, cantant i líder del nostre idoletrat grup barceloní Mishima, l’artista comentava en ser preguntat sobre la cançó El paradís, del seu disc just acabat de sortir del forn, L’ànsia que cura, el següent:

En la nostra imatge mental del paradís és un lloc de desinhibició sensual i de flirteig amb substàncies prohibides. El paradís que ens ha intentat vendre la indústria del turisme és un lloc on sortiràs de la quotidianitat, i la quotidianitat és l’amor en parella. I al paradís és on tot això es relaxa i et pots desinhibir. Al paradís que tenim avui dia en ment no hi ha nens, perquè no portes els fills al paradís. No hi ha amor. Hi vas a follar, a beure. És un lloc on no tens responsabilitats.

Amb aquesta resposta, em vaig començar a preguntar, pel que fa al turisme (per alguna cosa sóc projecte de turistòleg especialitzat en el turisme cultural), si en Carabén té raó. Si recordem la definició de la Organització Mundial del Turisme, el turisme implica el defuig de la rutina, un allunyament de l’espai vital que nosaltres considerem nostre. Jo que soc altempordanès també tinc una part de l’espai vital a la Garrotxa i el Gironès.

Però el Carabén ha citat aquest terme que m’ha fet pensar. És el turisme ja un defuig de la rutina? O simplement és ja una rutina el defugir, valgui la redundància, de la mateixa quotidianitat? Quantes vegades viatgem a l’any? Com és habitual des de fa uns anys, el nou turista passa menys dies en les destinacions on va. El turista està més informat.

Denoto, potser, una certa tendència en el cantant de Mishima per ser aquell turista romàntic, que ja començava a tenir la necessitat d’explicar les seves vivències en un diari o, el seu cas, els versos de les seves cançons. L’ànsia que cura també és un vers de la cançó La brisa. Però el turista contemporani, encara que més d’un no vulgui ser anomenat turista, sinó viatger (tendència a turista al·locèntric, doncs), viatja per reconèixer, més que per conèixer. S’informa, crea una imatge del destí i després el va a veure per comparar-ho amb la seva imatge que ha creat a priori. Posteriorment, comparteix aquest reconeixement. Per tant, Carabén podria ser també un turista contemporani.

El fet és que el paradís que anem a reconèixer està molt ben representat, això sí, en un altre sentit semàntic, en la nova cançó que forma part de L’ànsia que cura. Salut, pantallòfils!

Font de l’entrevista: Ara.

P.D.: Sóc conscient que he deixat anar molts conceptes turístics que, de bon gust, puc explicar i debatre amb tots aquells que els vulgueu comentar. Visca el debat!

Anuncis

2 responses to “El paradís que cura

  1. Retroenllaç: Mishima a Strenes 2014: L’ànsia curada en un gran fi de festa | L'Alternativa Musical·

  2. Retroenllaç: David Carabén: “de vegades, entro a la cuina, i em sento com si passegés pel Cairo” | Pantalla Abierta·

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s