75

Franco es passeja per Burgos el dia 1 d’abril de 1939, després de la presa dels últims territoris que quedaven

75 són els anys que fa que es va acabar la Guerra Civil i va començar una postguerra i dictadura a Espanya. L’1 d’abril de 1939, concretament. Ja ho sabem els catalans bé prou. I el conjunt dels espanyols també. I n’hi hauran alguns que ens diran que no entenen com estem sempre recordant derrotes (vegeu etern debat sobre la data de la Diada), fet que encara ens fa més grans com a societat. De moltes coses ens hem d’avergonyir, però no pas de ser una societat (aquí ja parlo de la catalana) que ha apostat per la memòria històrica en una Espanya que no es caracteritza precisament per aquesta tendència.

A Alemanya, paradoxalment, és on es considera el naixement d’aquesta memòria, després de la Segona Guerra Mundial i 45 anys més. Fins la dècada dels anys 90 no es va començar aquest moviment tant necessari. Una de les cançons més maques i importants que conec sobre la Guerra Civil és la seva conseqüència: l’exili. I Peret, amb l’Emigrant ho il·lustra molt bé en la seva lletra. Vegeu si no, una de les seves estrofes:

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare, 
ja no us veuré més! 
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare, 
jo el llit tingués! 
Oh mariners, lo vent que me’n desterra 
que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra, 
que hi vull morir!

Que serveixi doncs, aquesta entrada, per a homenatjar a tots els que van caure, s’han exiliat o tenen parents en fosses comunes que encara no han pogut tenir un enterrament digne, mentre existeix a Madrid una vall amb un dictador i tots els seus compatriotes enterrats. Que serveixi de crítica a aquesta desmemòria que encara ens falta millorar, però que gràcies a moviments com la creació del Memorial Democràtic i museus com el Museu Memorial de l’Exili, a casa nostra no portem tant malament.

I tampoc voldria oblidar a Eduard Toldrà. Violinista, fundador del Quartet Renaixament, de l’Orquestra d’Estudis Sinfònics i de l’Orquestra Municipal de Barcelona (l’actual OBC), pedagog i compositor. Aquest personatge va musicar El poema de la rosa als llavis, un recull de poemes del poeta català Joan Salvat Papasseit, i havia d’estrenar-se per la soprano Conxita Badia el 1936. Però, malauradament, van venir la guerra i l’exili i Toldrà va tenir l’humanitat d’esperar fins que ella va tornar. La cançó es va escoltar per primer cop l’any 1947. Gestos com aquests de Toldrà fan petites anècdotes dignes de compartir.

Escolteu aquí la interpretació de la soprano. També us la podeu descarregar gratuïtament aquí.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s