Crítica compartida de “Her”: futurisme modest

En un indret de l’Empordà, el nom del qual no recordarem ara per ara, un bon amic ens va proporcionar un entorn rural òptim per veure i debatre una pel·lícula: Her. Un de nosaltres ja l’havia vist, i per això la va recomanar. Vam encetar, així, el cinefòrum de Pantalla Oberta. 

Her. Any: 2013. País: EUA. Gènere: Ciència Ficció | Drama. Direcció i guió: Spike Jonze. Fotografia: Hoyte Van Hoytema. Montatge: . Música: Arcade Fire, Owen Pallett. Intèrprets: Joaquin Phoenix, Scarlett Johansson (veu), Amy Adams, Rooney Mara, Olivia Wilde.  

  • Xavier Bizkaino:

La principal aportació de la pel·lícula Her a la cultura cinematogràfica és assolir filmar 2 hores de monòleg fent creure a l’espectador que està contemplant un diàleg real. Per assolir-lo la interpretació ha de ser molt bona així com els diàlegs han de ser força creïbles, no com els telefilms de TV3. Ahir mateix varen passar una peli per 8Tv de la que no recodo ni el títol. Era catalana i els diàlegs eren infumables…

La fotografia la trobo genial, sobretot els exteriors urbans, saben donar una atmosfera futurista, freda, cómoda i segura, però freda i solitària. L’escena final tot i ser encucrada la trobo necessaria i bona per ressaltar el missatge de la pel·lícula: SPOILER les màquines mai podran substituir l’afecte humà. Encara que jo no n’estic d’acord ja que crec que en un futur molt més llunyà que el que ens presenta la peli sí que serà així. Mirem-nos Blade Runner o la tercera part d’Alien per veure-ho clar.

(Nota: per veure més opinió de Xavier Vizkaino, vegeu la crítica que ben aviat publicarem)

  • Oriol Abulí:

Dins de l’avanç tecnològic que planteja, la societat a Her no sembla haver canviat gaire. I Spike Jonze ho planteja amb un doble fil: la impactant novetat en el sistema informàtic amb sentiments, l’OS (Samantha), i la similitud en el comportament social i terraqui de la raça humana. Observem els reptes de la vida habituals, relacions humanes una mica més distants com en l’actualitat (pensem en els smartphones). No em caldrà explicar gaires més perills del món 2.0 que ens envolta, en que tot el que hem de fer és compartir i dir què hem fet o de quin color portem els mitjons el dilluns a diferència dels que portàvem el diumenge. Tampoc caldrà que m’emboliqui gaire amb com necessitem reconèixer, més enllà del “conèixer” que usàvem abans de viatjar de la manera que ho fem avui. Pel que fa a l’argument, només hi afegiré que el final planteja un bon debat. Però la pel·lícula és molt ben aconseguida. Almenys aquesta té un Oscar merescut per millor guió original.

Reflexions de Theodore a la dutxa…

La sensualitat de la veu que interpreta Scarlett Johansson planteja la curiosa manera en què ella apareix, ja que és una mena de doblatge en la versió original. Dificultat interpretativa, hi veig. No hi ha gairebé efectes especials i els escenaris on s’ha rodat (Shangai, Xina i Califòrnia, EUA) aconsegueixen crear aquesta fotografia futurística, aquesta que també ens mostra com els ulls dels vianants solen mirar més cap avall que cap endavant. El final de la pel·lícula el trobo correcte però no comparteixo el missatge que vol transmetre, almenys per un futur llunyà.

I com a amant de la música, no puc descartar aquesta BSO que tant bé s’adapta a la pel·lícula. Arcade Fire, banda canadenca que admiro molt, ha estat objectivament molt bona per la pel·lícula. Normalment, és un risc fer una banda sonora si no és el que fas normalment, o si ets un artista conegut per altres coses i tens un centre d’atenció molt gran. Se l’han jugada, però també han pensat en afegir-hi Supersymmetry, meravellosa cançó del seu darrer disc Reflektor:

No podem oblidar que una cançó de la BSO, cantada per Karen O (Yeah Yeah Yeahs) i Ezra Koenig (Vampire Weekend). No va guanyar l’Oscar, és un premi ianqui que li quedava petit! Total, li van donar a aquella pel·lícula de Disney. Massa potència comercial per donar-li a una cucada de cançó com The moon song:

  • Esteve Robleda:

Quan vaig sentir a parlar de la pel·lícula Her i em van comentar el seu argument principal: la història d’amor entre un “programa informàtic intel·ligent” i un personatge sensible abromat per la nostàlgia d’un amor del passat que no va acabar bé… la primera peli que em va passar pel cap és la de Blade Runner. Peli futurista on un Harrison Ford s’enamorava d’una noia clon, una espècie de cyborg de l’enginyeria genètica.

Imatge de “Blade Runner”

Reconec que Her és una peli, com han dit alguns dels meus camarades, amb un guió potent i molt creïble, una fotografia molt ingeniosa i elaborada i sobretot el treball dels actors resulta brillant per tal de mostrar verosímil que algú es pugui enamorar d’un programa informàtic. Fins aquí totalment d’acord. SPOILER: I estic d’acord també amb el missatge final conforme, les mostres d’afecte entre humans no tenen res a envejar a les que en un futur ens pugui fer el nostre software Linnux o Macintosh amb els seus massatges mentals (que no físics) o afalacs electrònics o el que facin…

I aquí és on jo crec que recau la originalitat del film i l’encert ja que poques pelis de ciència ficció resulten creïbles, ja que tot sovint és passen la ciència pel forro!! A Blade Runner els clons “replicants” són “més humans que els humans” perquè en certa manera dona a entendre que són orgànics i tenen un cos… (Damasio, un neuròleg de nivell ho diu molt clar, per tenir sentiments i sensibilitat ens cal un cos orgànic). A Her intuïm, de forma molt subtil i ben treballada, que el programa informàtic amb intel·ligència, no és més humà que l’humà, ja que senzillament és un software! Intel·ligent, que raona sol, que es confon i es pensa que estima, etc. El que vulgueu, sí! Però a mi no em deixa dubtes veient la pel·li: no té cos, no té sensibilitat real! I per això al final, resulta millor una abraçada afectuosa “humana” i orgànica que no els “piropos” d’un sistema lliure informàtic… sense cos.

Gràcies, doncs a Her, i altres pelis de ciència ficció, per respectar un dels principis elementals de la ciència!: la Hipòtesi del marcador somàtic, conforme la sensibilitat (real) necessita d’un cos orgànic; podrem desenvolupar intel·ligències artificials però no sentiran cap mena d’emoció malgrat ens podran semblar vives… mirin Her, mirin, i veuran com dóna molt de sí per realitzar grans debats!

Bona nit i bona sort!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s