Wine safari

Sideways. USA, 2004. 123′. Direcció: Alexander Payne. Guión: Alexander Payne y Jim Taylor (segons la novel.la de Rex Pickett). Música: Rolfe Kent. Fotografia: Phedon Papamichael. Muntatge: Kevin Tent. Intèrprets: Paul Giamatti, Thomas Haden Church, Virginia Madsen i Sandra Oh.

Miles imparteix classes de literatura en un institut, és un depressiu crònic fanàtic dels vins, intenta publicar la seva primera novel·la i no aconsegueix oblidar la seva exdona.  Jack és un actor de segona fila, viu el moment, és un faldiller i vol assegurar el seu futur tot casant-se amb la filla d’un pròsper constructor armeni. Tots dos es troben a la quarantena i s’esforcen per trobar el seu lloc al món. En Miles convida al seu amic a passar una setmana de turisme enològic per les vinyes de Califòrnia com a regal de noces.

Aquest és el punt de partida d’Entre copes, una intel·ligent i deliciosa comèdia amb gotes de melodrama molt ben dirigida per Alexander Payne (A propòsit de Schmidt, Els descendents, Nebraska). L’èxit viral d’aquest film es deu a tres grans encerts. Un, el seu fantàstic guió, molt ben mesurat i amb uns diàlegs plens d’enginy, humor i frescor. Dos, el seu gran repartiment, on Paul Giamatti brilla  amb la seva superba interpretació de Miles, un personatge tragicòmic de múltiples i finíssims matisos. I tres, la perfecta combinació de comèdia amb notes de drama que fa que l’espectador passi del riure a moments de subtil malenconia. Com si es tractés d’un gran combinat, com un perfecte Dry Martini.

Entre copes és una pel·lícula amb moments de gran cinema, d’aquells que recorden amb el cap i també amb el cor. Molt ben acompanyats  per cert, per la magnífica banda sonora de Rolfe Kent. Com  per exemple, quan Miles visita la seva mare i li pren uns dòlars del calaix de la còmoda amb una mirada entre trista i culpable que sembla que li surti de l’ànima. O quan la Maya li expica a en Miles per què li agrada el vi, seqüència antològica d’alt cinema on les paraules van per un costat i les mirades embaladides per l’altre; ves que no sigui aquest moment inspirat en aquell memorable primer diàleg entre els amants adúlters de Breu encontre (1945), de David Lean. O quan en Miles i la Maya surten a passejar per un mercat ambulant després de la seva primera nit d’amor, exemple de com rodar amb mà mestra la felicitat d’una parella.

El seu meravellós guió adaptat va mereixer un Òscar, un Globus d’Or i un Bafta, però on va arrasar amb tota justícia va ser als Independent Spirit Awards amb sis merescudíssims grans premis. La crítica la va aclamar de manera pràcticament unànime. Aquesta modesta producció de cinema independent, amb un pressupost de només 16 milions de dòlars, va obtenir una recaptació de més de 100. Tot un exemple de com una història de perdedors explicada amb gràcia i talent pot ésser també un negoci rodó.

Una anècdota final. George Clooney volia un paper en aquesta pel·lícula sí o sí. Però Payne, amb bon criteri, considerà que una superestrella com Clooney no resultaria creïble en aquesta història de perdedors. Ara bé, no va dubtar a comptar amb ell com a protagonista al seu següent projecte: Els descendents. Va encertar de ple en ambdós casos.

Traducció de la crítica original: Oriol Abulí

Valoració: 4/5

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s