“Ida”, o Manifest en defensa d’un cinema visualment narratiu i existencialista

Ida2A la darrera temporada del cineclub local vaig poder gaudir d’una autèntica sorpresa fílmica que val la pena recordar: “Ida”. Un inusual film polonès i magistral obra mestra dirigida per Paul Pawlikowski, que narra les vivències d’una joveníssima novícia, abandonada en un convent sense haver conegut els seus pares, a l’espera de la consagració definitiva del vot de castedat. Amén. The end.

Fi de la pel·lícula? Doncs no…Li comuniquen de l’existència d’una tia llunyana gràcies a la qual intentarà descobrir el passat del seus pares;  i ja de pas altres aspectes ocults de l’existència humana com ara que hi vida més enllà del vel: vida sexual per exemple o alcohòlica també…

fotos3_361

Així doncs, tia i neboda inicien un intens viatge intentant sobreviure als murs personals, religiosos i polítics que les empresonen. Un periple per una Polònia comunista, mostrada a través d’una fotografia en blanc i negre impecable i sense caure en tòpics habituals, que canviarà la vida de la jove novícia i la seva tia…o no.

Una pel·lícula ben construïda, equilibrada, amb un bon guió creïble, un dels aspectes més difícils d’aconseguir, i molt ben interpretada per unes actrius i actors que enamoren. D’aquelles pelis que provoquen orgasmes als cinèfils sectaris com un servidor…

I la genialitat de “Ida” és que tot l’anterior s’explica sense la necessitat de grans diàlegs teatrals, sinó al contrari, amb una narrativa visual exemplar: amb una mirada, un moviment de mans, un pla suggeridor…n’hi ha prou per a mostrar l’evolució sexual, neuròtica i salvatge d’una tia i la seva neboda immerses a la recerca existencial d’un sentit per a les seves vides. Com jo. Com tú lectora o lector, com tothom!!!

D’aquí la importància d’una peli com “Ida”, que a part d’esdevenir un espectacle cinèfil de primer ordre, ens ajuda a plantejar-nos preguntes, dubtes i reflexions per tal de canviar aquells aspectes personals que grinyolen…i qui sap si penjar l’hàbit, mai millor dit, i intentar un canvi radical de les nostres vides o condicions. I tot això, narrat amb el llenguatge de les emocions, que no són les paraules, sinó la comunicació no verbal, o sigui la imatge. La imatge en moviment.

Perquè? Què vol cinema? Cinema ve de “Kinos”, o sigui moviment. I desgraciadament, a vegades sembla que és confonguin els conceptes i en comptes de rodar films de primer ordre, basats en la imatge en moviment, es roden “obres de teatre gravades” que no deixen de ser autèntics despropòsits de mal gust. Al mateix cineclub n’hem pogut veure alguns i el més trist és que hi han crítics internacionals que les avalen!!

Per tant, reivindico en aquest article la necessitat d’un cinema pur, basat en la imatge, si i només si, basat en la imatge en moviment i que aquest aspecte sigui el més important. 

Ida”, esdevé un clar exemple de com hauria de ser el cinema de veritat, el cinema en majúscules, el cinema artístic…

Ida”,en tant que forma part d’aquest cinema visualment narratiu i existencialista, no és una pel·lícula fàcil. Però no passa res…

Visca el cinema visual. 

Visca el cinema complexe.

Visca el cinema que ens fa pensar i ens re-evoluciona per a canviar-ho tot!! o si més no intentar-ho…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s