Ballant (i cantant) a la foscor

Dancer in the dark. País: Dinamarca. Director: Lars von Trier. Guionista: Lars von Trier. Actors: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Cara Seymour, Vladica Kostic, Peter Stormare. Música: Björk. Fotografia: Roby Müller.

Ja fa uns quants anys que admiro Islàndia. El seu modus operandi respecte als corruptes va comportar fer-lo un país molt més net: van acabar tots a la garjola i el país ha recuperat notablement la seva economia. No ho sabies? No pateixis, és el que no es va voler des de dalt arreu d’Europa. Aquí això no ho tenim. Ni tenim els paisatges tan estratosfèrics de la illa. Tampoc tenim una música tant mística com Sigur Rós o Björk. Aquesta darrera em semblava que feia molt bé jugant el camaleònic paper de tenir veu d’un altre planeta. Fa ben poc vaig descobrir que tenia una altra faceta artística: la interpretació cinematogràfica. El que em porta a Ballar a la foscor (Dancer in the dark).

No parlem d’una cançó de Bruce Springsteen, ni tampoc parlem d’El Cigne Negre. Parlem d’una pel·lícula dirigida per l’extravagant Lars von Trier. La mateixa Björk va dir que no volia fer més cinema, després de les controvertides directrius del danès. Esperem que s’ho repensi, perquè la seva interpretació ha fet que encara l’admiri més. Per començar per haver de fer el paper d’invident, i gradualment (Selma, el personatge que intepreta, va perdent la visió gradualment al llarg del film), i també per haver de saber fer veure una pel·lícula que és, en part musical, però sense oblidar que és una pel·lícula. És  dir, una cantant en una pel·lícula, la dificultat de no semblar només una intèrpret de cançons en pantalla gran.

L’argument que ens proposa von Trier és l’empenta d’una noia txecoslovaca, la Selma, que fa uns anys havia decidit anar a viure als EEUU per poder pagar la operació que ajudaria al seu fill a no perdre la vista com la seva família, Selma inclosa. Un element màgic és aportat per la Selma, ja que aquesta té una devoció pels musicals, i es planteja aquesta experiència amb el seu fill com si es tractés d’una pel·lícula de Hollywood. Un fet comportarà un gir argumental en la trama, i també un plantejament moral a qualsevol espectador de la pel·lícula, una aportació extra del director danès i tot l’equip del llargmetratge.

El debat que ens planteja la pel·lícula, sens dubte, és el més ben aconseguit, juntament amb la interpretació de Björk amb les seqüències imaginatives en les quals els personatges (ja siguin a la fàbrica, en uns jutjats o en un teatre) i els plans especials molt interessants. Vegeu per exemple la interpretació d’I’ve seen it all, en un pont de la via del tren, juntament amb el personatge Jeff, qui vetlla per la salut i seguretat de la Selma en tot moment. “No tinc temps per a xicots”, li diu en un moment determinat la protagonista del film danès.

(Si encara no has vist la pel·lícula, et recomano que no llegeixis aquest paràgraf ni el següent!). La pel·lícula evoluciona amb la mort d’en Bill (David Morse), un personatge molt mesquí que intenta aprofitar-se dels diners que la Selma tant decididament estalvia, i tot es complica fins al punt que es jutja a la protagonista del film i s’acaba condemnant a mort a aquesta. Un personatge molt tendre, innocent i gairebé irreconeixible en la cruel societat que habitem. Fins i tot quan s’està fent el judici observem aquell element de fantasia, de defugir del cruel món que ens aporta el director danès com en moltes altres de les seves pel·lícules.

Després de saber que el seu advocat (d’ofici) no va aportar tot l’esforç i professionalitat necessari per demostrar que la Selma és innocent, la Kathy (Catherine Deneuve) la visita per comunicar-li com coneix un advocat que pot fer reobrir el cas i ajudar-la a sortir de la presó i sobreviure. Però, com bé sabem els que hem vist la pel·lícula, l’advocat té un preu que implicarà utilitzar tots els seus estalvis i no podrà tenir prou temps per evitar que el seu fill es torni invident com ella. Què faríeu vosaltres? Seríeu tant valents com la Selma, tot renunciant a la vida per la visió del vostre fill? Una cosa ens deixa clara von Trier: en aquesta vida hem de triar, no es pot tenir tot. I res se’ns és regalat perquè sí.

Personalment aquesta pel·lícula m’ha trencat més d’un esquema: hi ha artistes que no tenen barreres interpretatives (Björk ho ha fet en moltes dimensions artístiques i la interpretació fílmica n’és una que ha afegit en la cinta que comentem), el cinema que proporciona una reflexió moral i ètica és molt arriscat però alhora molt poderós per convèncer l’espectador i el cinema europeu ho sol fer molt bé en aquest aspecte.

El fet que no hagi guanyat cap Oscar em sembla perfectament lògic, ja que el cinema preferit de l’Acadèmia només pot sentir enveja del que s’hi fa a l’altre costat de l’oceà Atlàntic. A més d’això, m’ha sorprès la manera en la qual les pel·lícules del director danès ofereixen a l’espectador la visió de la pel·lícula. Dóna la sensació que un està veient una d’aquelles gravacions casolanes de la seva família, però està veient en realitat una pel·lícula i sense aquell habitual moviment que un equip tècnic de cinema sempre afegeix.

En definitiva, i em costa molt dir-ho, ens trobem amb una pel·lícula gairebé sense res a canviar, pel meu gust. Fotografia, banda sonora, interpretacions, debat moral, guió i direcció excel·lents. Només hi canviaria la duració, potser el metratge no és necessàriament adequat per aquest argument. Potser la evolució del film fins l’escena que fa girar l’argument és massa llarga.

Valoració final: 9’5/10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s