La Generació Perdu[r]a

Article publicat a La fissura, de Lluís Chamorro. Ell és un jove periodista i cofundador de RelTV (els quals ja ens van entrevistar fa un temps), cupaire, membre de la Coordinadora Obrera Sindical de l’Alt Empordà i molt crític amb la societat i el món que li ha tocat viure. “Com la política, la comunicació la fem nosaltres o la fan contra nosaltres”.

generacio-perdura

Quants cops hem sentit: “Si estudies, podràs dedicar-te al que t’agradi!”. Que enganyades estaven les nostres mares. Víctimes d’un sistema que les aparta, moltes encara han hagut de sentir-se culpables de no haver pogut estudiar per raons diverses: manca de recursos, cures o criances imposades pel patriarcat, etc. Són moltes les que s’han trencat l’espinada per oferir-nos el millor. Hores de feina inacabables i sense descans perquè nosaltres no patíssim el mateix.

No obstant això, mirem avui, vint-i-set anys després que la meva mare deixés els estudis per oferir-me una vida “digne”; sis anys després d’haver acabat un cicle formatiu de grau superior; dos anys després d’haver acabat una carrera i un any després d’haver fet cursos de formació complementària i segueixo formant part dels exclosos. Igual com el meu pare i la meva mare, formo part d’aquesta classe social que no podrà ascendir mai estudiï el que estudiï. Sóc d’aquesta classe social que només podrà tenir un lloc dins aquesta societat: la de servir. L’única manera de capgirar-ho serà conscienciant-nos de la realitat, organitzant-nos i defensant els nostres drets dia rere dia. Aquesta és la generació perdu[r]a. La generació que, per molt que s’entestin a desprestigiar, anomenant-nos “Generació perduda”, perdura. Perquè encara estem aquí, resistim, restem a l’espera del nostre moment i, tard o d’hora, revolucionarem aquest sistema que ens exclou.

L’oració amb la qual he començat el text no és casual. És la frase que més depressions deu estar causant a la nostra generació. La generació que se’ns va prometre, hem complert i estem en el no-res. Quants post universitaris han fet un màster per tenir feina? Quants d’aquests ni tan sols en tenen ara? Quants han hagut de marxar per trobar feina? Tot i així, molts d’ells segueixen creient que tot és cosa de les circumstàncies actuals, de la “crisi”. Per què no mirem enrere? No van fer tot el que van poder les nostres avantpassades per a què avui visquéssim millor? No hem fet tot el que ens demanaven les nostres mares per no repetir la seva situació? I on som? En el no-res.

Per fer aquesta reflexió, no m’aturo en el que ens han demanat i el que han lluitat, sinó que també m’agradaria acompanyar-ho de certes escenes costumistes viscudes en gran part de les empreses del país. Potser així, faré quelcom per a la consciència de classe; perquè la gent vegi que no és cosa de la “crisi”, sinó un problema sistèmic.

Qui són els caps de les empreses? Qui ascendeix en aquestes? Existeix la meritocràcia que tant ens han venut? Segur que hi ha excepcions, però si analitzeu les vostres empreses, veureu que estudiar no serveix per ascendir. Som una generació molt preparada per a desenvolupar les nostres professions de la millor manera possible i, tot i així, tenim un sostre creat per amiguismes, llepes, mediocres i obedients. Aquestes són les habilitats que valora el sistema, inclús en les més altes esferes (podem analitzar parlaments i congressos nacionals i estatals). Així doncs, quan en una entrevista de feina ens preguntin les nostres virtuts, la resposta serà senzilla: podrem anar a fer canyes junts, t’explicaré tot el que passi a la teva empresa, faré la meva feina com pugui i, el més important, faré el que em demanis. Si a l’empresa on treballes no funciona així, no saps la sort que tens! És aquesta la societat que volem? Hem estudiat durant anys per ser servents d’un sistema que no defensa els nostres drets?

La meva resposta a totes aquestes preguntes és NO. Per això, hem de crear la nostra pròpia economia: l’economia dels de baix. Cooperatives i moviments socials són les úniques eines que podem aprofitar per a poder desenvolupar els nostres projectes, alhora que fem de palanca del canvi. Així doncs, caldrà canviar la frase que direm a les nostres filles: “Estudia i organitza’t per poder dedicar-te a allò que t’agrada!”.

Malgrat això, no és tan senzill com sembla. Ens han adoctrinat a obeir i és molt difícil trobar gent disposada a autoorganitzar-se per poder desenvolupar la seva activitat professional. És més senzill obeir i cobrar a final de més que trencar-se el cap i dedicar hores a construir aquell lloc de treball que volem. Aquest adoctrinament ve de lluny. Si analitzem el sistema educatiu, veurem que està orientat a obeir allò que ens manen. Així doncs, com podem trencar amb un condicionament tan fort? Dediquem un mínim de 16 anys a la nostra vida a obeir, en comptes de construir allò que entre totes volem.

Per altra banda, quan per fi trobem l’oportunitat per a desenvolupar el treball que volem, com volem i amb qui volem, tot són traves. No ens han ensenyat a autoorganitzar-nos. Abans no ens posem a fer la feina que ens agradaria, hem d’aprendre a gestionar empreses, a fer paperassa i a aconseguir els diners per a tirar endavant el nostre projecte. Encara dubtes? A mi, si més no, em sembla sospitós que només aquells amb diners puguin permetre’s muntar-se l’empresa.

Espera. Ara és aquell moment en el qual algú surt parlant de totes les ajudes de l’administració per als emprenedors. Però quines ajudes? Els crèdits encoberts? No gràcies! Ja hem patit massa amb els crèdits dels nostres predecessors, que en la majoria dels casos heretarem. Després, hi ha qui ens diu: “per què no busques una feina normal i ja aniràs ascendint?”. Per diverses raons. En primer lloc, no compleixo els valors que em permetin ascendir: ja tinc els meus amics i no me’n calen de nous (menys encara els meus caps); perquè no m’agrada llepar el cul a ningú; perquè m’esforço per ser el millor fent la meva feina; i perquè sóc dels que creu que l’obediència té límits.

En segon lloc, perquè per desgràcia la meva professió està molt desprestigiada (periodista) i no contribuiré a abonar aquest desprestigi. No he estat sis anys de la meva vida formant-me per: informar d’allò que les elits volen; cotitzar la meitat del que treballo; cobrar el salari mínim interprofessional; ser explotat; o no poder treballar els temes amb la qualitat que es mereixen, mentre els directors d’aquests mitjans s’omplen les butxaques i parlen de la necessitat del voluntarisme. És aquest el periodisme que volem?

D’altra banda, hi ha molta gent que ens fa fora! Moltes són les veus que ens exposen “aquí no trobaràs feina de lo teu!”. No hi ha diaris comarcals? No hi ha televisions locals? Així doncs, per què ningú es planteja la raó per la qual no hi tenim lloc? Puc intentar fer-ne una síntesi: si un diari el poden fer tres periodistes explotades des d’una redacció, molt millor que fer-lo amb sis descansades que puguin trepitjar el carrer i veure la realitat; si tu no acceptes el preu precari, ja hi haurà algun recent graduat que ho acceptarà de bon grat; si ho pot fer un becari o voluntari més benefici per l’empresa; entre altres coses.

Més enllà d’això, a mi ningú em va dir que si marxava, no podia tornar. Per què els mitjans de comunicació han de ser només a Barcelona? No som capaços de comunicar a comarques? No tenim res a comunicar? Bé, està clar el poder que la comunicació implica i, per això, és més fàcil controlar-la des de la capital.

Però en comptes de fer-nos totes aquestes preguntes, és més senzill creure’s el discurs omnipresent: la importància de l’esforç. Si no has tingut una bona feina, és perquè no t’ho has guanyat. Doncs bé, explicaré un conte als senyors que difonen el discurs de l’esforç: Vaig començar a treballar a setze anys per poder-me pagar els estudis; des d’ençà que no he trepitjat l’oficina de l’atur; he compaginat estudis, feina i militància durant més de vuit anys; i actualment tinc vint-i-set anys, un cicle formatiu de grau superior, un grau universitari i una feina precària que no té res a veure amb els meus estudis. Seguim parlant d’esforç? Arribats a aquest punt, sembla que el millor seria organitzar un suïcidi col·lectiu i deixar-los sense mà d’obra, però si ho fem, seguirà havent-hi explotats i explotadors. Així que tenim molta feina a fer per deixar un futur millor a les nostres filles i nétes.

Com podem despertar la consciència de la classe treballadora? A mi m’ha estat relativament senzill per l’educació rebuda a casa i la participació en moviments socials de tota mena des de petit, però no aconseguirem una militància activa de tota la classe treballadora d’un dia per l’altre. Així doncs, el millor que podem fer és convertir aquests espais en llocs còmodes, on la gent se senti recolzada, escoltada i ajudada. Demostrar-los que l’autoorganització té els seus beneficis. Que la participació en assemblees, associacions i entitats culturals serveix per a alguna cosa més que “passar-hi el temps” o “fer alguna cosa”. En resum, que el teixit associatiu sigui una eina que es legitimi a si mateixa per l’assoliment d’una societat millor i que prioritzi la pertinença al grup per sobre de cap objectiu.Però amb això no en tindrem prou! Moltes vegades tenim por de plagiar el model capitalista, però per què no analitzem les eines amb les quals adoctrina?

En aquest text he destacat la importància de la comunicació. Són diversos els mitjans contrainformatius que han sorgit. A la nostra comarca acaba de néixer La fissura, un mitjà crític fet des del voluntarisme. Si analitzem la situació de tot el text, tenim: els mitjans del poder de qualitat (estatals i autonòmics), als quals mai tindrem accés; múltiples micro mitjans alternatius de comunicació o contrainformatius basats en el voluntarisme; moltes comunicadores de qualitat, formades en diversos àmbits, treballant pel sistema capitalista amb feines precàries o a l’atur; i l’últim ingredient: televisions locals privatitzades i nefastes. Ho veieu?

Si contraataquem el capitalisme amb les seves millors eines, podrem aconseguir una massa crítica de gent que, a través del boca-orella, es vagi difonent el missatge i acabin preferint consumir els nostres mitjans que certs canals de televisió escombraries. Ara tenim el buit: televisions locals que no mira ningú! Us imagineu una xarxa de televisions locals contrainformatives? Podríem compartir documentals, programes i tot el que la gent ha de saber. No obstant això, cal articular-ho molt bé per no dependre de voluntarismes, sinó incentivant la professionalitat i l’aportació dels espectadors. Cal fer entendre a tothom que consumir certs mitjans és el mateix que aportar diners a un micromecenatge del sistema, perquè aquest pugui seguir explotant, precaritzant i posant sostres a les classes populars.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s