Una femta a la senyera

Una femta que no fa pudor. Ahir mateix vaig estar enviant algun comentari a seguidors de la revista Mongolia, que fa temps segueixo i trobo un bon exemple d’humor de l’estil d’El Jueves. El que encara no he acabat d’entendre és aquelles famoses portades de la bandera espanyola i la senyera amb una femta al mig. Com sospitava, més d’un altre usuari em comentava “porque se la suda”. Encara no han contestat els senyors gestors de la pàgina a Facebook -on hi vam compartir els comentaris. El problema, però, era que part d’aquesta gent que precisament comentava la seva interpretació de la portada de la revista, ho feia amb una absoluta manca de respecte.

MONGOLIA2014octubre2

El poder de l’independentista hieràtic. Algun company de batalla ja es començava a posar nerviós llegint comentaris dels altres, mentre que jo vaig decidir, com he fet algun cop, mantenir la compostura. Fer veure que la falta de respecte dels altres és invisible, el poder de la bona ignorància. A hores d’ara no he rebut resposta, però estic segur que molts de vosaltres heu fet aquest esforç. El resultat és el següent: si ho extrapolem grosso modo al procés, és el que portem fent molt de temps una gran part dels independentistes i demòcrates d’arreu.

La llarga llista de l’Estrella de la Mort. Querelles, insults, acusacions, menysteniments per totes les bandes hagudes i per haver -nogensmenys, els arguments del senyor Margallo han estat d’allò més entretinguts-, entrevistes al President Mas sense poder exposar avantatges de la independència, retallades i sentències del TC, declaracions de presidents i borbons a les antípodes de voler negociar dignament, reducció etnicista de la població catalana amb família i orígens fora de Catalunya, venda de senyals de fum federalistes o reformistes, condicionament de la decisió sobre el futur polític de Catalunya a la votació per part de totes les CCAA d’Espanya (altrament dit el que seria un pioner procés “d’auterdeterminació”, en detriment del tradicional d’autodeterminació)… Ai las! Alguns mitjans independentistes catalans han cedit en diverses ocasions al contraatac en la mateixa posició, i tampoc podem dir que és estrany, costa mantenir-se ferm. Però la il·lusió és una gran arma: podem avançar cap a la “utòpica” nova República Catalana i tots els adjectius segons la millor intenció que hi vulgueu afegir.

El rocambolesc post-#27S. És a dir, que quan sigui el dia 28, o demà mateix potser, haurem de seguir escoltant i rebent aquests menús de numeroses tapes enverinades contra el procés d’emancipació de l’Estat espanyol. I segur que seran més pronunciades. Seran de doble fil: ens posaran encara més a prova i demostraran el nerviosisme que els ha portat a donar la volta al món per posicionar no gaire exitosament els mandataris a favor de la “indissolubilitat” d’Espanya, allò que Sabino Cuadra es va encarregar d’arrancar al Congrés de les pàgines de la Constitució que portava fa uns dies.

En definitiva, jo el dia 27 aniré al col·legi electoral que em correspon, no sé si ben d’hora però, vatua l’olla! que no penso cedir al renec de titulars que he llegit a varis diaris digitals o comentaris en aquests, suposadament del nostre “bàndol”. No penso contestar comentaris amb la mateixa palla i canviant d’idioma o to, perquè voldré demostrar una cosa: el poder de la cordialitat, el respecte i la compostura. Un altre favor que podem fer. Portem 301 anys i uns quants dies rebent aquestes “tapes”, voleu dir que ens han d’afectar?

El dia 27 els contestaré a tots ells amb un vot independentista per poder ajudar a consolidar la Rebel·lió catalana i de ben segur engegar l’espanyola. Per això, si em permeteu, us diré que aquest proper diumenge, no penseu en el començament del tercer paràgraf d’aquest article ni la portada de la revista Mongolia. Aprofiteu si cal quan aneu a passejar el gos, comprar el pa o el diari, anar a veure la família, fer una mica de running… Una paradeta que significarà molt també per molts que o ja no poden votar, o potser no els han deixat. Penseu en què creieu que és més efectiu que independitzar-nos per poder seguir caminant, i caminar per poder ser -com deia el mestre Llach-. Perquè com deia Massaguer, per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Aquella femta ja no farà pudor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s