“+Humans”: Sobre el cos i la bellesa

La fortuna va fer que, un dia, dues invitacions per visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) anessin a parar a les meves mans. Vaig considerar-ho una molt bona oportunitat per iniciar la meva immersió dins l’univers cultural, expositiu i museístic de la capital catalana, on fa poc m’he traslladat per motius d’estudis. Vaig decidir convocar un amic perquè m’acompanyés a donar un cop d’ull a la nova exposició, anomenada +Humans. El futur de la nostra espècie, una completa mostra que recorre diferents disciplines, entre elles la científica i l’artística, per apropar els públics que la visiten a les realitats i definicions que el món contemporani ha atribuït al cos (subjecte i objecte), la mort i la vida; i com els ha arribat a modificar mitjançant la ciència, la tecnologia i el pensament. Així, des d’avantbraços ortopèdics fins a robots que es rebel·len davant l’acció humana, passant per la maqueta d’una muntanya russa dissenyada per a l’eutanàsia o prototips de nadons amb cicatrius de diferents intervencions quirúrgiques, els diferents espais es configuren de manera que resulta inevitable l’aparició de preguntes existencials i debats morals sobre d’on venim, on som, què estem fent i cap on anem; no només com a humans (cos individual) sinó també com a espècie.

Si bé les reflexions i debats que sorgeixen de tota l’exposició són múltiples i transversals, d’entre tots els elements mostrats m’agradaria ressaltar i comentar específicament l’obra “Retalleu per la línia”, un audiovisual amb la filmació d’una perfomance de Regina José Galindo (Guatemala, 1974) creada l’any 2005. Es tracta d’un treball que es centra en la reflexió del cos envers els cànons de bellesa occidentals imposats a l’aparença femenina. Concretament, consisteix en el següent: l’artista es col·loca, nua, en un espai públic, i demana al doctor Billy Spence, un dels cirurgians plàstics més cotitzats de Veneçuela, que traci sobre el seu cos totes les línies que cregui convenients per modificar-lo i adaptar-lo a l’estàndard de bellesa femenina que impera actualment en la nostra societat. Així, totes les àrees que haurien de ser intervingudes per tal d’aconseguir el “cos perfecte” segons la nostra concepció dels codis estètics es fan evidents en marques sobre la pell. Rostre, braços, pit, abdominals, cul, cuixes, cames –i, òbviament, la marca de naixement que l’artista té a l’esquena-; tot és susceptible de ser modificat i eliminat per tal d’adaptar-se al cànon. La pell de l’artista es converteix així en una mena de llenç, on cadascun dels traços del cirurgià afegeix un element de caos. El conjunt de línies, cercles i fletxes poden interpretar-se com el desordre de valors que mostra tenir la nostra societat envers allò que tothom hauria de ser i al que tothom hauria de respondre: formes sense organització ni sentit, aparentment arbitràries, que reforcen la idea que si no ets un punt més de la massa homogènia, no vals.
28868M’agradaria ressaltar, evitant els tòpics i manifestant els fets, que aquesta concepció es fa molt evident en l’àmbit femení més quotidià quan, per exemple, es tracta d’anar-se a comprar uns pantalons nous. N’hi ha prou amb passejar-se uns minuts per les botigues de les grans multinacionals que imperen a les nostres ciutats per adonar-se que propugnen i prediquen un model estàndard moralment qüestionable. Ja no tan sols amb la mida dels maniquins esquelètics, alts i sense corbes; sinó també amb el discurs material: si la talla 42 -del tot allunyada a les especificitats reals del cos de la dona- és insuficient, preocupa’t: el teu lloc no és allí, sinó en una botiga de mides especials. El mateix passa amb les botigues de roba interior: si la forma i la mida dels teus pits no encaixen amb els dissenys de sostenidors de les grans cadenes… per què no et planteges de sotmetre’ls a alguna operació? Fes-ho, també, si consideres que tens el nas gros o els llavis prims. En definitiva: si tens trets específics, mira de canviar-ho. Fora del model, no agradaràs a ningú.

Sincerament, aquestes paraules expressades aparentment de manera frívola em fan molta ràbia, però intento traduir una pauta que ens és bombardejada dia rere dia i que cal que qüestionem i reflexionem. Sóc conscient que el discurs reivindicatiu, sobretot en clau de gènere, en contra de la concepció del cos basada en cànons i estereotips de bellesa no és ni molt menys nou. I això fa que em preocupi encara més. Malgrat la lluita empresa des de fa temps, cada vegada que m’aturo al davant d’un aparador m’apareixen motius pels quals repudiar els valors que propugnen. Aconsegueixen que l’autoestima de moltes noies i nois baixi de manera inversament proporcional a la feina de dietistes, cirurgians estètics i psicòlegs, i encareixen el nostre benestar emocional sense escrúpols ni miraments. El doctor en filosofia i catedràtic d’Estètica Félix de Azúa va apuntar, en una ocasió i partint d’A. Schopenhauer, que en la nostra societat consumista existeixen uns mecanismes essencials que ens obliguen a estar constantment desitjant. Si aquests fallessin, es produiria una catàstrofe: si la nostra societat deixés de desitjar, s’enfonsaria econòmicament. Extrapolant aquesta teoria al món de les grans empreses de la moda i de la imatge, segurament trobaríem el pretext bàsic per justificar les actituds que emprenen amb tanta insistència. Tanmateix, cal que tinguem clar que potser aquest no és el model més sa.

Video-Fotograma-Recorte-Regina-Galindo_LRZIMA20131103_0020_11

Finalment, plantegem-nos: fins a quin punt estem disposats a sotmetre’ns al servei consumista per encaixar als motlles que ens dictin? És cert que obeïm cegament a les formes d’homogeneïtzació que ens van catapultant des dels diferents mitjans? Al costat de l’obra de Galindo, les paraules d’una cartel·la van més enllà i apunten: “Quan la cirurgia estètica s’hagi generalitzat i potser convertit en el comportament previsible, com arribaran a canviar les nocions i les expectatives de la bellesa?”. En tot cas, cal que una cosa la tinguem clara: la bellesa és un valor subjectiu, propi i distintiu de cadascú, i caldria que la concebéssim així mateix: un element essencial i identificador que ens fa ser, siguem com siguem i al cap i a la fi, humans.

Anuncis

One response to ““+Humans”: Sobre el cos i la bellesa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s