(Des)Central Park

Són les tres del migdia. L’orgullós sol de l’últim dimarts de març colpeja amb ràbia la frondosa vegetació d’un indret tan estrany com preciós. Un lloc on impera la calma absoluta; idoni per fer ioga, per relaxar-se, per enfonsar-se en la gespa i perdre’s en novel·les. Perdre’s en la primavera. De la mateixa manera que l’Amazones és el pulmó del món, el Parc Bosc hauria de ser el de Figueres.

Però com passa sovint, la realitat és ben distinta. Preval una tranquil·litat, malauradament, extrema, sigui quin sigui el moment del dia. Tampoc importa l’època de l’any: el Parc Bosc ha estat condemnat a l’abandonament i l’ostracisme obligat.

Un espai com aquest, es preguntaria algú que desconeix la nostra ciutat, només es pot traduir en beneficis i serveis als seus usuaris. Doncs res més desencertat: el Parc Bosc és un paratge fosc on les salvatges branques d’una descuidada pineda fan inaccessible gran part de la llum solar. Quan el dia enfosqueix i el crepuscle s’aproxima, no s’hi veu ni una ànima, en part culpa d’una nefasta il·luminació. Travessar el parc durant la mitjanit és tasca de la Comunitat de l’Anell.

figueres2

Foto: Ajuntament de Figueres.

“Destinat a l’esbarjo dels seus habitants”, remarca el bloc oficial de la ciutat. Els habitants d’on? Si el text es refereix als qui habiten el bosc, els desconec. No sé qui són. Follets, potser? Si, en canvi, s’al·ludeix als residents de la ciutat, de quina mena d’esbarjo parlem? Dels gronxadors ocupats només els diumenges al matí?

Cert, alguns em diran que es pot anar a córrer. De fet, només cal estar-se uns minuts per detectar uns quants runners o gossos passejant l’amo. Però no ens enganyem, eviten endinsar-se en les tenebres. No volen córrer riscos innecessaris. És un simple lloc de passada.

Antany, el Cafè Parc Bosc provava d’animar l’ambient. En el mateix local, fa poc que es va instal·lar el restaurant japonès Sushi Bar tot intentant, com el seu antecessor, recuperar l’espurna de vida que el nostre parc legítimament reclama.

Últimament em balla un record borrós d’infantesa. No oblidaré mai les imatges d’un circ al bell mig del parc. Són reminiscències agradables i nostàlgiques que em traslladen a un passat oníric i realment llunyà. El Parc Bosc no demana un circ necessàriament, però ens troba a faltar. A Barcelona s’ha posat en marxa una iniciativa que inclou concerts de jazz en alguns dels seus espais verds. Per què no?

parc-bosc-copia-copia.jpg

De visitfigueres.cat

Fixem-nos en la ironia urbanística: en els darrers anys s’ha construït un pàrking soterrani i reformat la vorera que circumval·la el parc. Hauríem d’agrair, potser, que no s’hagi transformat ell mateix en un aparcament de zona blava? Millor no inspirar idees.

La instauració de parades i fires, la reestructuració de les zones de joc i de gimnàs, l’obertura d’esplanades o ampliacions en la zona adjacent serien exemples de com explotar un racó que ha perdut l’essència i que, de seguir aquest ritme, un dia acabarà sucumbint a la ignorància i l’oblit col·lectiu. Un dia el temps el reduirà a una placeta de barri, a un espai més, a un monument. Qui sap.

Només depèn de la ciutadania el reclamar un espai verd tant suculent i potencial com és el Parc Bosc. Presumir d’un lloc d’aquestes dimensions, cèntric i dinamitzador, seria un autèntic luxe. Mentre això no passa, els hòbbits encara proven de sortir-ne.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s