Xavier Díez: “Catalunya existeix perquè va en bicicleta i no deixa de pedalar”

“Sóc un xava”. Manté una relació d’amor-odi amb Barcelona, té més amics a Figueres que a la ciutat on viu: Girona. A la seu pantallòfila ens encoratja a aprofitar el castell per fer-hi una mena de monestir intel·lectual. “Teniu molt talent en pocs quilòmetres quadrats, a l’Empordà. És un mite!”. Té nostàlgia a la cabellera. Nosaltres la utilitzem com a revolució, li comentem. No formaria mai part d’un grup que l’acceptés com fos, parafraseja a Groucho, “les jerarquies poden arribar a ser un instrument, no pas un culte”. Explica amb entusiasme que ha conegut (per separat) Artur Mas i David Fernández. Abans de que li preguntem res, ja ens avisa: no és un home de monosíl·labs. Dialoguem amb Xavier Díez.

IMG_1322

Últimament has escrit articles sobre el “Pocés”, on mantenies una postura molt crítica amb la CUP i la seva praxis. Jo [Esteve] com a ex-militant (encara continuo com a  col·laborador) en dono fe… Penses que la CUP en un futur es dividirà?

La CUP no és un partit: és un moviment en moviment. No és un partit. Hi ha una amalgama d’idees, esperances, projectes, ressentiments, desconfiances… Els moviments en si mateixos no es divideixen. Poden evolucionar, dissoldre’s, canviar. M’agrada utilitzar la idea de que la CUP té un component llibertari molt gran. En el món hi ha ideologies sòlides com el marxisme, líquides com el liberalisme per la capacitat d’adaptar-se a situacions i contextos diversos, i per mi l’anarquisme n’és una de gasosa. Molt difícil de confinar, ho impregna tot, però si no hi és, es nota.

També pensem que l’essència és llibertària… 

Es pot fer i desfer, però no pas dividir. No és una ideologia sòlida. I no passa res!

Vol dir que la idea és més forta que la realitat, en aquest sentit?

Jo odio les ideologies sòlides. La CUP es basa en una dimensió moral, que fins i tot, també és espiritual, cosa que era l’anarquisme. No s’ha d’oblidar aquesta dimensió. Hi ha un problema a vegades d’estètica política. L’esquerra s’ha enredatat en batalles culturals una mica estèrils, com la qüestió de l’ecologia. L’ecologia no és d’esquerres ni de dretes. O els drets de les dones. L’Anna Gabriel i la Inés Arrimadas deuen tenir una reivindicació molt semblant en tant que llibertat individual com a dones, no? L’important és la trilogia republicana. Com Ricardo Mella deia: la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà i la fraternitat com a fi. La CUP perd molt el temps amb batalles molt estèrils, cal anar a l’essència.

Vols dir que s’apropien una mica de coses de les que tothom hauria de parlar o reivindicar?

Exacte. Una dona del PP no té perquè tenir uns interessos molt diferents de l’Anna Gabriel. Per exemple, les mestres que acaben de ser mares i volen passar molt temps amb els seus fills. Des de l’Opus Dei fins a les CUP. Jo m’he barallat amb dones del meu sindicat per reclamar una jornada que permeti passar més temps pares i fills, perquè entenc que això no era gaire modern i perpetuava la dependència i la submissió de les dones. Si volem més igualtat per les mares fem que els homes hagin de passar més temps a la feina i ho repartim més equitativament. No desvesteixis un sant per vestir-ne un altre!

Jo tinc un gran respecte per Convergència. Em sembla un partit de dretes profundament democràtic del qual una part de la societat té aquesta cultura i no en pots prescindir si som demòcrates.”

També has parlat molt del discurs polític i les contradiccions de l’Esquerra a Els 7 pecats capitals. Tenim la sensació que a certs moviments social i a certs partits (la CUP, per exemple) no ho tenen  gaire en compte…. Què en penses?

És un article d’una escola “tardana” (perdoneu, però algú ho havia de dir!). A la meva edat (50), perdoneu, però començo a tenir una mica de perspectiva. He adquirit aquestes conclusions… perquè les esquerres perden fins i tot quan guanyen? S’ha de deixar de ser presoners de l’estètica més que de la ètica. Aquesta idea de presumir de bandera… cadascú té unes circumstàncies, la tent no és millor per ser d’esquerres o de dretes. Hi ha uns valors que l’esquerra ha d’indagar. I indagant sobre les arrels històriques de l’anarquisme, com per exemple Max Medlau i l’amor lliure. Una idea que tinc en ment és fer-ne una reflexió més profunda. Ara mateix tot s’està refundant, com per exemple els valors convergents: crisi sistèmica. Incloent la UE, en un naufragi polític brutal, les pròpies dretes (que veuen que el model que defensaven té uns efectes tòxics sobre la societat) i esquerres (aquestes han de buscar un altre relat)… tothom s’està replantejant moltes coses.

Creus en la noció de nova política? 

Els adjectius estan molt gastats.

O sigui, la nova política és vella…

Hi ha vells problemes que cal modificar les idees per tornar-los a abordar.

Aquesta equació de dreta-esquerra, algun dia canviarà?

La mateixa denominació d’esquerres i dretes és relativament recent, consolidada a mitjans del s.XIX. La gran disputa ideològica en una societat són els partidaris desigualtat i de la igualtat. La desigualtat també té beneficiaris. No tenim prou en compte la irrupció de costums, ètnies i cosmovisions diferents. Tony Jude explicava una cosa fonamental per entendre la fallida de la socialdemocràcia: és més fàcil ser solidari amb qui és com tu. A partir de la migració musulmana, antillana, bona part de la socialdemocràcia es va començar a dissoldre. Es va difuminar aquest concepte de la solidaritat. El vel, la poligàmia… ha xocat molt amb aquesta interacció. Llocs com St Hilari Sacalm hi ha gent que ve de la Índia i són partidaris del sistema de castes. La revolució francesa ens va ajudar a acabar una mica amb les diferències. Les simplificacions no serveixen per entendre la complexitat d’un món perillós/hostil. Ens falta un relat.

Sempre es diu que existeixen 2 ànimes a la CUP (2 organitzacions estratègiques). Com a ex-militant, dic sí, però potser estaria bé fer-nos grans i deixar enrere les ganes de classificar i adquirir un relat comú. Que en penses?

La CUP té una virtut i un defecte: és una organització. Vehicular tota aquesta ideologia gasosa és una virtut. Però tenir una organització on hagis de concretar coses i fer conviure gent amb projectes diversos també és un defecte. Una de les coses bones que va fer és una candidatura de paternitat en una orfandat en un moment determinat. Bona part dels errors interns i institucionals de la CUP és creure que la CUP és d’algú. No és així, és de la societat catalana, inclosos els que no els voten. Com Convergència. A partir d’aquí és normal trobar-hi egos, batalles estèrils/estètiques… La mateixa CNT, vista en perspectiva, la podem mitificar molt. Però els nivells d’enfrontaments interns, egos… va ser molt brutal.

Sobre el llibre “En defensa d’Afrodita”, en relació als origens anarquistes de l’alliberament sexual no en parlen ni tampoc et citen. Parla’ns dels conceptes de l’amor lliure, el Poliamor, etc. Quin futur penses que té, amb aquest tarannà català? Quines expectatives li veus?

A veure es que cada individu regula les coses com pot o com vol… Jo en una etapa de la meva vida…doncs sí vale…i en una tercera fase de la meva vida, doncs diguem, eh…no compliquem les coses! Malgrat tot, les convencions funcionen perquè ens són còmodes. Al final, jo sempre he pensat que les idees han d’estar al servei dels individus, no els individus al servei de les idees. Si una cosa, diem el Poliamor, et seveix a tu perquè te’n pots beneficiar, doncs perfecte! I si diem resulta que et converteixes en un esclau del poliamor, doncs mal negoci!

IMG_1301

Passem ara a un terreny més personal, tu també ets pedagog, o mestre.

Sóc mestre, tinc un grau en pedagogia terapèutica. Educació especial.

Què en penses del model actual de l’educació? Quines millores aplicaries? Quina importància tenen o haurien de tenir les emocions a l’ensenyament i/o a la política?

Uf, farem un sopar ja! Jaja. Jo he estat des de l’any 1986 immers en l’enseyament en diversos estrats de l’educació, des d’infantil fins a la universitat. Per a mi el problema principal de l’educació en aquest país és la desconfiança mútua entre els diferents agents educatius d’aquest país: els pares desconfien dels mestres, els mestres desconfien dels pares, l’administració tira les culpes de tot als pares i als mestres, i els alumnes doncs allà pululen tot feliços enmig d’aquest descontrol…Després hi ha tota una altre questió, que tindria a veure amb un segon problema derivat de tot això i es que hi ha una gran desmoralització col·lectiva, dels sectors que ja he anomenat i a nivell d’expectatives que estan molt per sobre de la realitat. Falta un relat educatiu, o més ben dit, n’hi han varis i són incompatibles entre sí: per una banda tens un ensenyament convencional que diu que has de complir uns currículums, unes proves etc, i per l’altre cantó et diuen exactament el contrari i que has d’utilitzar pedagogies innovadores que no se sap exactament com poden ser… Hi ha una sobrecàrrega de feina damunt dels alumnes i davant dels docents. Per dir-ho d’alguna manera hi han tots els elements per que  el sistema sigui disfuncional.  Malgrat tot,  jo no sóc gens catastrofista i si agafem la meva faceta d’historiador i ho comparem amb tal i com estàvem fa trenta anys, l’avenç ha estat espectacular! Què és el que crec que caldria fer? Jo no sóc gaire imaginatiu…penso que el que cal és autogestió; es a dir les famílies, els mestres i els alumnes s’han de posar d’acord amb el que volen i redactar unes noves regles del joc en el que l’administració faci el seu paper que es obeir a la societat. I no pas a l’inrevés. Jo no tinc grans solucions però penso que n’hi han que són bàsiques: hi han excessives hores de classe pels alumnes i un horari poc raonable, hi ha una estructura molt verinosa, molt tòxica, en el sentit que no deixa de ser una estructura industrial, una cadena de montatge molt rígida; hi ha masses alumnes per classe, amb unes relacions per a dir-ho d’alguna manera tagernàries, amb un ambient on es fomenta la intol·lerància entre els propis alumnes i els casos de bullying; una violència poc gratificant. I clar a partir d’aquí si tenim una educació poc personalitzada, es nornal que el tema de les emocions quedi coix. A veure, és una mala peça al teler eh? Jo no tinc la solució, és una cosa molt complicada. Jo penso que el que cal anar és anar molt a poc a poc amb objectius realistes i amb unes millors condicions ambientals i després hi ha coses que són d’una lògica total, però gens revolucionàries. Per exemple, coses d’arquitectura… Jo vaig poder estar a Finlàndia fent de coordinador d’un projecte, anomenat Cormenius, en una escola Finlandesa. A primària hi havien uns gronxadors de fusta tot bonics que els havien fet els cap de setmana entre pares i mestres;  és el simbol de la confiança mútua que tenien dins la pròpia comunitat.

Tens moltes “carreres” i formació diversa. A més, ets doctor en Història Contemporània. Envers a què t’ha partit a avarcar varies disciplines? Com la pedagogia, la política, etc.? En quina d’elles hi trobes més interès? Quina t’ha servit més? Penses que hi ha connexió en totes elles?

Jo vinc de classe obrera de llibre. Sóc una persona que de petit no era el que treia millors notes a la classe. Vinc de molt avall a nivell familiar, però tinc una certa voluntat de  reivindicar la vida com un desafiament per tal de reclamar el teu propi espai. Crec que puc influenciar en certa manera: escriure, pensar, malgrat que reconec que no estic on no es remenen mai cireres. Inclós contactar amb persones de cert pes polític. Les meves opinions les emeto gratis. Ho he fet a persones tant de dretes com d’esquerres. Continuo pensant que amb les CUP, amb aquesta relativa pèrdua meva de virginitat, vivim un moment prou delicat com és canviar d’estatus (crear una nova República Catalana) per tal de millorar la vida de la gent. Les CUP, el que han de fer és guanyar cors, no eleccions. Fer que la societat arribi a les conclusions que hi han coses intocables i que no estan bé i promoure uns valors comuns en relació. Necessitem tant als convergents com als comunistes. Hem de fer entendre que és molt bèstia, innaceptable, que hi hagi pisos buits quan hi ha gent que viu al carrer. Són coses que tothom pateix, no és tant difícil muntar un entorn on això sigui possible. No es questió de dretes o d”esquerres, sinó de dignitat personal. O que tinguis feina assegurada, i es injust i ho pateix la gent d”esquerres i de dretes i no es tant dificil muntar un entorn on tothom estigui d”acord amb aquests principis. De que li serveix a la CUP guanyar unes eleccions, bé millor si les guanya, tinguent a la immensa majoria de poder en contra? sinó mireu l’experiència veneçolana…

La fragilitat a la qual estem sotmesos per no tenir un relat coherent és brutal”

Amb tanta formació i coneixement, observant la teva humilitat com a persona en sentit positiu, com t’ho has fet? Pensem que fan falta altres valors a promoure més en aquest sentit a l’àmbit de la participació política. Què en penses?

Visc molt bé com visc. Hi ha gent aqui li agrada complicar-se la vida i sóc bastant covard en aquest sentit. Mai m’he implicat directament en política. tinc vocació de gatet, d’estar a la vora del foc…

Sabem que ets llicenciat en filosofia i lletres a la UAB. Creus que dins del paradigma social actual sobren valors “convencionals” o “imposats” per l’estat i manca el pensament crític?

Hi ha un excessiu conformisme (mitjans de comunicació, cultura de l’espectacle de masses) que genera una incapacitat de sentiment crític. Quan hi ha aquest pensament crític es converteix en quelcom  molt sospitós. Molt més en una societat en que el capitalisme es converteix en un instrument feudal on la democràcia no hi pot penetrar. En una empresa no hi ha democràcia, vivim en una societat hipercapitalitzada, el pensament critic no està ben rebut. Els pensadors crítics s’assemblen cada cop més als dissidents de l’era soviètica i les persones crítiques son bandejades del debat públic i hi ha un cordó sanitari al seu voltant que no els permet professionalitzar-se com a intel·lectuals. Avui dia on no és permet, a banda de ser a la universitat, que com hem dit es una casa de putes plena de caciquismes polítics, doncs són les tertúlies, un gènere pervers…

Els intelectuals estan com molt sols no?

Us posaré un exemple…als anys 80-90, si eres independentista podies acabar a la presó, estaves perseguit i estaves silenciat per els mitjans. Ara mateix és diferent. Hi ha hagut un canvi d’hegemonies i «tonto unionista el último”. Ara mateix, amb l’anticapitalisme passa com amb l’independentisme de llavors. És una ideologia marginal que et fa ser sospitós i diguem que et comporta mes problemes que avantatges…Fora que formis part de certa quota de dissident tolerat: Teresa Forcades, per exemple. Jo penso que el pensament crític cada cop s’assembla més al del blog comunista. A les escoles, per exemple, cada vegada la direcció és més centralista i qui se’n aparta sen va a Sibèria…

Canviant de context. La Revolució Chavista, Chávez… Ell va provar d’expropiar una riquesa a través d’una revolució tot mobilitzant les classes baixes i mitjanes.

És una qüestió de continuïtat històrica. L’Amèrica Llatina és un territori colonitzat per la monarquia espanyola amb un estrany efecte de feudalisme i capitalisme. A més, amb un trencament social forçada i desigual de caire ètnic, econòmic i cultural. Aquells capaços de cohesionar un moviment de masses són líders carismàtics.

Chávez, era una persona extremadament intel·ligent, sabia perfectament que no podia exercir un lideratge com el de Clement Attlee, que és qui porta la socialdemocràcia i l’estat del benestar a la Gran Bretanya. Havia d’utilitzar un determinat llenguatge on combinava la religió i el masclisme, ja que tatxava als seus adversaris polítics de “maricons”. A més, agrupava la part contrària, els rivals: els descendents espanyols o descendents europeus. Apel·la a aquest sector i els acusa de terratinents i opressors, fet que origina un clima absolutament carregat i gairebé a les portes d’una guerra civil. La situació a Veneçuela, com passa a Argentina amb el peronisme, és ingovernable a causa dels canals de comunicació i a l’hora de generar ponts de confiança. És un dilema irresoluble: o s’utilitzen mecanismes autoritaris per tirar endavant una revolució o fracasses.

La història fosca de llatinoamèrica només s’explica en base al colonialisme?

La cultura per-colonial a Mèxic incloïen uns ritus brutals, amb banys de sang i on el respecte per la vida humana era mínim. Una vegada arriben els espanyols aquest background romandrà. Una mostra d’això són les lluites del càrtel. Fernand Braudel parlava de processos de llarga durada, que són molt difícils de reconduir tret que hi hagi canvis molt profunds i lents

Tampoc van ajudar les dictadures que van dessolar el continent al llarg del segle XX.

A Xile les classes benestants van acabar amb l’experiment socialdemòcrata d’Allende. Els resultats va ser entre d’altres una violació de drets fonamentals brutal. L’escola la van privatitzar al 73 i des d’aleshores han estat incapaços de tornar a la situació anterior. Encara avui les famílies s’han d’hipotecar per enviar els fills a estudiar. Les classes dominants veuen que comporta un perill que els de sota accedeixin a l’educació perquè això implica competir amb igualtats de condicions. Aquest és un fet que la democràcia no ha pogut superar.

A L’Anarquisme, fet diferencial català (Virus, 2013) parles de la praxis anarquista i la influència gasosa dins la societat catalana. Creus que l’anarquisme, com a moviment gasós, té futur i de quina manera es pot anar materialitzant?

Ja s’està materialitzant. Des de la pròpia ANC s’organitzen assemblees. He vist que ningú mana, no hi ha una jerarquia i preval un sentit bastant igualitari. Segurament la meitat deu votar a Convergència.

La CUP, a l’hora d’organitzar assemblees multitudinàries encara que siguin tumultuoses, funcionen modèlicament ¿Per què passa això? Bàsicament per aquesta cultura política que passa de generació en generació, forma part de l’herència. Fins i tot som escèptics quan algú arriba i vol manar amb excés. Aquí les diferències socials exagerades no estan ben vistes. Fa quatre dies, anar per Girona amb un Ferrari era cosa de frikis. La ironia, el mateix Polònia, allò irreverent, el riure’ns del sagrat, el posar un caganer al costat de Crist nostre senyor, són mecanismes de defensa contra la tirania. Tenim un factor històric que ens marca, estem acostumats a tenir un Estat que va constantment en contra nostra. Desconfiem profundament del poder i per conseqüència dels lideratges carismàtics. En aquest sentit som molt poc llatinoamericans. 1640, 1713, 1936, la gent se les arregla com pot, malgrat quedar malparats. La rebel·lia i la no resignació forma part de la nostra identitat. Catalunya existeix perquè va en bicicleta i no deixa de pedalar.

IMG_1313

Malgrat els fracassos de l’esquerra i la societat civil mobilitzada, com bé dius tu, som més forts democràticament?

No hi ha cap mena de dubte. Ara s’han complert quaranta anys que a Sabadell es va ocupar l’ajuntament. La ciutat va estar de vaga durant un mes sencer. A l’Espanya de províncies ni Cristo aixecava la veu, a excepció d’Astúries i el País Basc. El mateix Gerald Brenan, que va viure durant molt de temps sobretot a Andalusia, va ser conscient d’això. Per descomptat els observadors espanyols que van venir al llarg dels segles XVII, XVIII, al segle XX, els franquistes pensaven “estos catalanes, siempre tocando los huevos”.

George Orwell…

Efectivament, es va quedar impactat perquè venia d’una societat molt ordenada; certament democràtica però molt aristocràtica. Recordo una anècdota de la I Guerra Mundial  que he llegit moltes vegades i que diferencia els soldats australians dels britànics. Segons Antony Beevor, els soldats australians van ser els més eficients i millors combatents que van intervenir a la Gran Guerra en el sentit que els soldats alemanys estaven disposats a deixar-se matar si els hi ordenaven els superiors. Els russos no tenien cap consideració per la vida dels altres. Els francesos eren tots pagesos que amb prou feines s’entenien entre ells i desconfiaven dels seus oficials. Els australians improvisaven, actuaven en conseqüència i prenien iniciativa. Si s’havien de retirar ho feien i així salvaven la vida; si havien d’atacar en contra de les ordres superiors ho feien per tal aprofitar l’oportunitat. Més o menys com els grecs, que van guanyar moltes batalles als perses en base a aquesta actitud dinàmica. Això demostra que les jerarquies són el de menys: poden ser un instrument, però mai un culte.

Parlo de societats democràtiques i  llibertaries. Per mi llibertari no implica anar amb banderetes vermelles com als anys seixanta sinó prendre pròpies decisions, entendre la disciplina com una qüestió interna, per això l’anarquia és el sentit més elevat de l’ordre. La capacitat d’autogestió és molt més eficient que la imposada.

La Unió Europea està en un naufragi polític brutal”

A Anatomia d’una ruptura (El Jonc, 2015) defenses la tesi del xoc entre cultures polítiques. En base a que els darrers mesos han estat com a mínim moguts pel que fa a esdeveniments polítics, què hauries canviat?

Essencialment la situació no ha canviat. Tothom espera un referèndum que no arribarà mai. La societat catalana ha madurat. Espanya, en canvi, no es farà el harakiri. De ser així es dissoldria com a Estat.

Després vindrien els bascos, els gallecs…

No, no es tracta d’això. Jo continuo pensant que si algú plantegés una confederació on les nacions històriques tinguessin elements simbòlics com eleccions pròpies, al més pur estil Suïssa i fins i tot es refundés sota un nom diferent, molta gent l’acceptaria. Però llavors Castella muntaria una revolució, com ha passat a l’Irak amb els sunnites  i els Xiïtes. Una vegada establert un equilibri diferent els primers utilitzen Al-Qaeda per conservar el seu estat de privilegi. És una qüestió de dominació. En un nivell teòric, el conflicte Catalunya-Espanya estaria qualificat de senzill. Però a la pràctica, és impossible. Concebem improbable, més que impossible. En qualsevol cas, prefereixen destruir Espanya abans que mantenir una relació igualitària amb els complements de l’Estat.

Un exemple d’això és la Guerra de Cuba. Estats Units va intentar comprar a bon preu l’illa amb uns tractes comercials i diplomàtics ideals. Era l’opció més racional. L’exèrcit espanyol i els serveis d’espionatge sabien que una guerra per Cuba suposava una desgràcia, i que contra els EUA era insostenible. Tot i així, el govern va preferir enviar a l’escorxador a molta gent i al fons del mar a molts vaixells. Les elits espanyoles o els intel·lectuals, si és que existeixen, no han sabut mai explicar la situació de forma honesta a l’opinió pública. Corren el real perill d’arribar a la irrellevància, de ser un país absolutament marginat del concert internacional. Una escissió de Catalunya vindria acompanyada de la separació d’Euskadi. No veig del tot improbable un País Valencià independent, que no Països Catalans. Significaria convertir Espanya en una mena de Romania de l’oest. La situació és molt inestable.

Creus per tant que, entenent la independència com a procés de ruptura, s’assolirà en un futur relativament pròxim?

Jo no sóc cap endeví. Però estic segur que Espanya acabarà esquarterada solament per la seva capacitat d’autodestrucció, com deia abans. També brilla per la seva incapacitat d’analitzar la realitat.

Incapacitat d’analitzar-la però també de pair-la.

Viuen en l’autoengany constant. El Joan-Daniel Bezsonoff m’explicava una vegada que ell va anar a Salamanca a estudiar i agafant un taxi el conductor li va dir “A ver, tu hablas catalán, de modo que eres español”. Ell era de Perpinyà amb cognom rus i el taxista no ho volia entendre, assegura que parlar català implica ser espanyol. Això és una incapacitat de veure la realitat.

Fruit de la ignorància o de l’odi?

Del menyspreu. La concepció espanyola de que el món es resumeix en una relació de nobles i de súbdits. Catalunya no és una nació convencional, és una nació postnacional. Una nació més semblant a l’Argentina i als EUA, on un arriba aquí i fa una mica el que vol. A partir d’aquest sentiment igualitari, anàrquic, llibertari. El que ve de fora té l’oportunitat de reinventar-se. Pots ser un Antonio Baños el qual el 80% de les converses les té en castellà. No cal recitar Verdaguer ni ballar sardanes. Tens un fons on comparteixes diferents cultures com l’espanyola o l’anglosaxona. Ets qui et dona la gana ser en qualsevol moment. Qualsevol italià que va arribar fa 50 anys a Nova York es sentirà italià però sobretot serà americà si així és com se sent. No conserves les teves hipoteques del passat.

A En defensa d’Afrodita (Tigre de Paper, 2013) no es dirigeixen als orígens anarquistes. Tu ens podries parlar de l’amor lliure, el poliamor tot lligant aquests termes amb el tarannà català del qual ens referíem abans?

L’amor lliure és una reacció contra la regulació de la vida privada que intenta fer l’estat i l’església. Una reacció que s’entenia, segons republicans del segle XIX, com a unions lliures, monogàmiques, tradicionals i fins i tot conservadores al marge del matrimoni civil i  el religiós.

Catalunya ha estat sempre una societat molt connectada a Europa i per tant ràpidament hi arriben tradicions artístiques provinents de França però també del centre del continent: de l’antiga Txecoslovàquia o d’Alemanya. Moviments difusos vinculats al naturisme que reivindicaven la promiscuïtat sexual generalitzada, amb gent tan influent com Émile Armand o Han Ryner. Té a veure amb l’internacionalisme i l’esperantisme. A partir dels anys 70 part de la societat catalana pren com a model el nudisme i el fenomen de les comunes hippies i es descristianitza. S’instaura una democratització pel que fa a les relacions interpersonals i sexuals. Catalunya és un dels llocs més tolerants amb la promiscuïtat sexual o la recepció de l’homosexualitat. La societat ha adoptat el “fer i deixar fer”. La gent no s’interposa en l’esfera individual i en aquest sentit predomina un esperit llibertari general i compartit.

IMG_1331

Ens trobem en unes circumstàncies tristament reminiscents a l’exili dels nostres avantpassats amb els refugiats que fugen de la mort a Síria (i també altres països), un país pràcticament ja en runes. Quin creus que és el desllorigador perquè d’una vegada (si es pot aconseguir), la UE pugui acollir una justa quantitat d’aquests?

Aquest tema ha estat d’una pornografia descomunal: Turquia va enviar a propòsit 2 milions de persones com a represàlia per l’acord d’Alemanya amb Iran; Alemanya volia acollir refugiats amb la intencionalitat política de rebentar preus; l’absurda política de la UE, que està en un naufragi polític brutal, de sotmetre els estats del Sud -destacant Grècia- i la seva falta de respecte a les voluntats populars; els interessos dels estats com Espanya impedint el dret a l’autodeterminació… S’ha utilitzat la gent amb interès polític, els refugiats són usats com a escuts humans.

Alguna cosa hauríem de fer amb Síria, com els jueus supervivents van haver de fer inventant-se un país. Potser és la única solució: inventar-se un país. Ho hauran de fer els kurds, cristians sirians i tots aquells amb situacions similars. L’acollida dels refugiats no és una solució definitiva: si ets musulmà acollit en una societat cristiana, seràs sempre un estranger. Potser haurem de crear una Síria nova, no ho sé! No soc més llest que els altres. Dels 460.000 refugiats espanyols que van fugir per la frontera, van tornar-ne la meitat i alguns van acabar en camps de concentració.

Catalunya existeix perquè va en bicicleta i no deixa de pedalar.”

Des que vas publicar aquell article a El Crític on tractaves “d’oferir arguments per separar terrorisme de religió, i denunciava que determinades pràctiques reaccionàries en el sí d’alguns guetos europeus, feien servir l’excusa de la religió per mantenir estructures de domini intern de la comunitat”. Un altre article a l’ariet.cat i altres respostes van anar molt contra el que hi vas exposar, tot i la teva nova resposta que no vas poder contestar a l’ariet.cat perquè “els arguments que s’exposaven a l’article estigmatitzaven les persones musulmanes” i era més llarg que la resposta a l’article original publicada anteriorment. Com valores aquesta situació, tant pel que fa als diversos debats del teu article, com pel que fa a l’evolució en les rèpliques i valoracions per part de l’Ariet i l’Espai Antiracista de Salt?

En un primer moment, les crítiques em van decebre, perquè malgrat que les podia esperar, em titllaven de coses (racista, islamòfob, eurocèntric) contra les quals sempre havia combatut en el món de les idees i en el dels fets tangibles. Tanmateix, ara estic content d’haver suscitat aquesta polèmica, perquè està obligant a molts a fer un procés d’autoreflexió. Crec que molta gent ha quedat retratada en el sentit que ha acabat tan presonera dels prejudicis que volien combatre, i ha preferit l’etiqueta fàcil al repte d’assumir les contradiccions. El meu article,i el jocc de rèpliques està obligant a tots (i m’incloc) a replantejar els esquemes inicials. Tot això que busqui els debats incòmodes i no els eviti, millorarà les coses. Quedar-se en els silencis i en la teòrica possessió de la veritat és endinsar-se en una mena d’edat mitjana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s