Més Pirates, si us plau!

Corria l’any 1964 i els britànics, per enèsima vegada, intentaven recuperar la magna colònia transatlàntica, perduda segles ençà. Coneixedors de la capacitat “armamentística” de la superpotència americana, els seguidors de la reina van optar per la via pacífica. Des dels inicis dels seixanta Gran Bretanya vivia una efervescència musical amb la particular cúspide a Londres. Va aparèixer tot un cúmul de grups que havien begut del Blues i el Rock’n’Roll (americans) per destil·lar-ne un estil propi, el Rock. Aquest nèctar musical va aixecar un interès insòlit en les joventuts yankies. S’havien empassat l’ham. La invasió s’iniciaria el 7 de febrer, quan el primer quartet d’assalt arribés a terres americanes. Aquests primers invasors, també coneguts com (the) Beatles, serien acollits de manera eufòrica pels seus seguidors. L’ham havia funcionat de manera excelsa, però ara es quedava curt. El fenomen fan necessitava cada vegada més novetats per satisfer el seu apetit voraç. Grups com els Rolling Stones, The Who o The Kinks, entre nombrosos més, serien les següents formacions d’atac. La Invasió Britànica o British Invasion seria tot un èxit que, de manera veloç, envairia el mercat, les ràdios i les ments dels americans. Al contrari del que es pensaven molts, els britànics havien vingut per quedar-se.

L’exitosa campanya militar havia deixat l’illa amb sequera musical. Els vinils sempre s’editaven primer als EUA, els singles no eren suficients per satisfer l’apetit i la ràdio (BBC) només emetia 2 hores de música setmanals, concentrades en el cap de setmana. L’única alternativa a la resignació, musicalment parlant, era Ràdio Luxemburg, que només es podia rebre òptimament a partir de les 18:00 hores.

13650470_10209879735820950_821103732_n

Fart d’aquest monopoli i de la sequera musical, Ronan O’Rahilly, inspirant-se en la mitologia dels bucaners, va decidir establir una emissora en una embarcació, per tal d’oferir el tan desitjat fruit per l’assedegat jovent britànic. La seva idea es convertiria en un vaixell, l’MV Caroline, que també donaria nom a l’emissora (Radio Caroline). L’emissora va tenir èxit immediat entre el públic juvenil, imitadors que els acompanyaven en les fredes aigües internacionals al voltant de Gran Bretanya i un gran rebuig entre les autoritats, que no van tardar a batejar aquestes emissores amb el sobrenom de “pirata”.

Radio Caroline, en els seus anys d’esplendor, va arribar a dominar tot el territori de l’illa amb el desplegament de fins a 3 vaixells. La frustració de les autoritats es va cristal·litzar en forma de llei, que prohibia qualsevol transmissió des de les aigües britàniques per no saturar els canals de comunicació radiofònica. La mateixa llei, entrada en vigor el ’67, prohibia sota pena de presó socórrer o abastir les “ràdios pirata” des de GB.

El que pretenc demostrar amb aquest viatge històric és la capacitat d’innovar que sempre han tingut les noves generacions, malgrat els monopolis, les imposicions legals o qualsevol altra adversitat. Sempre és possible trobar una escletxa, una possibilitat per crear o inventar. Viure en un país com l’estat espanyol hauria d’activar-nos per trobar maneres d’evitar entitats “xupòpteres” com l’SGAE i enderrocar els seus monopolis. Fins aleshores seguim tuitejant, penjant estultícies al facebook i sobretot llegint articles, de gran interès, com: “els 10 consells clau per ser millor persona”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s