Espardenyes, barbes i ponis: 2 hores al White Summer de Pals

Les entrades d’accés recorden a les megalòmanes portes de Port Aventura o el Parc Juràssic d’Spielberg. “D’acord” vaig pensar, “no comencem malament, intentem portar-nos bé i deixar enrere qualsevol tipus de mala vibració”. Després d’una caminada lunar des del cotxe fins al recinte (sense oxigen ni res), ja no podia més. “És culpa meva” em vaig dir a mi mateix, “no era el millor dia per venir”.

Submergir-se en una fira d’artesania naïf, menjars del món i cervesa (d’aquelles d’anunci d’estiu al Mediterrani) requereix certa força de voluntat per un paio com jo. Cal dir que em vaig plantar, carregat de prejudicis i tòpics, a l’infinit pàrquing de terra, orquestrat per un jove i agradable organitzador. Arribo sa i estalvi a una de les entrades. I el més important (i el que més em temia), no em vaig convertir al modernisme de l’església mainstream.

Per començar, l’ambient és agradable. Cert que has d’esquivar, en aquest primigeni interval d’adaptació, un grapat de zombis adolescents amb mòbils que proven de capturar per a la posteritat l’original foto amb les lletres blanques de fons i que donen nom al festival. Igual que a Hollywood, però a menys alçada. El que deia, ambient agradable. Bon rotllo. Després, com la calma que precedeix la tempesta, arriba un moment de pau absoluta on contemplar famílies amb cotxets i gossets (de totes les races i colors) es converteix en una experiència grata i enriquidora.

Al cap d’uns minuts les ganes d’orinar toquen el timbre de la meva bufeta. Així que pregunto amablement a un firaire qualsevol i, de manera recíproca, em contesta amablement quina és la ruta més econòmica a seguir. Gràcies a la qualitat de les indicacions, de seguida arribo als contenidors. Allà, en un espai replet de bales de palla i caixes de fusta reciclables, té lloc una guerra campal entre nens de diverses edats (i també de totes les races i colors). Faig el que haig de fer i, segur de mi mateix, em disposo a continuar l’itinerari.

Com qui no vol la cosa em dirigeixo al nucli del merder; allà on es concentra l’afluència més densa de visitants. Provava amb frustració de no interferir en les fotografies que alguns feien a cistells de vímet o bodegons anònims. No hi va haver manera, vaig aparèixer amb un somriure insegur, confós, en aproximadament una cinquantena de perfils d’Instagram. Eh, no passa res, prosseguim.

La qüestió és que m’entra gana. Fa mitja hora que estic en aquest curiós viatge i penso que el menjar pot esperar. Això sí, demano una merescuda birra en un racó apartat, on serveixen pernil de grata qualitat. Me la prenc amb efusivitat i, recobrades les forces, continuo.

I arriba un dels moments més tràgics de l’estada. En un dels punts de l’epicentre del festival, un cartell anuncia voltes sobre ponis per als més menuts. És que els ponis no són menuts? Un xaval no tan menut, que recorda a Radcliffe a Harry Potter, marxa amb actitud imperial muntant la pobre bèstia. Amb la mirada sembla dir-me que desitjaria no haver nascut mai; no el col·lega que s’assembla a Potter, no, em refereixo al poni.

Ara sí que haig de menjar alguna cosa. Sense voler, topo amb una parada de kebabs. És una que pot presumir de tenir menys cua; tothom vol braves, fet que origina una retencions demencialment quilomètriques. Decideixo, un cop conclòs l’exquisit àpat, abandonar les instal·lacions. Em xoca de front una nena amb patinet. El genoll sembla voler desprendre’s de la cama. El dolor és tan intens que no em queda més remei que tocar retirada.

Buscant la sortida, trobo com a distracció una conversa entre un venedor de rellotges i una clienta. La discussió es centra en el tipus de pagament. La noia només pot pagar amb targeta. “Cap problema”, diu el comerciant, “el que passa és que aquí no rebem gaire cobertura amb la màquina de tpv”.  No hi ha final feliç, la jove marxa sense rellotge. El noi ha perdut una suculenta venda. Me’n vaig content, però amb un regust agredolç per aquesta última escena. “L’any que ve, company”, penso, “Jo no hi seré, però desitjo que l’any pròxim millori la teva cobertura i puguis doblar les vendes d’enguany”.

Aquestes cròniques van ser trobades fa uns dies al pàrquing de les instal·lacions del festival. Juntament amb el document, també es van recuperar un aparell de cigarreta electrònica, unes Ray-Ban solars de pasta, tres fotografies polaroid amb selfies borrosos i un barret de palla. Al final de la carta es podia llegir, entre taques vermelles: «m’ha mossegat un nen hipster. Ajuda». No s’ha pogut identificar l’autor del text. 

Foto de portada: http://www.carlesalmagro.com

Anuncis

One response to “Espardenyes, barbes i ponis: 2 hores al White Summer de Pals

  1. 154 horas al White Summer
    alegria, buen rollo, compartir , celebrar, vivir verano , explorar
    cuando falla TPV de expositor me voy a punto información que funciona TPV central, no pierdo mi compra…..
    los ponys vienen de bañarse del mar, su propietaria los mima, hay complicidad!
    en el parking uno puede encontrar de todo!
    lo anonimo es anonimo!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s