És el suïcidi una patologia social?

Cada quaranta segons, algú en un punt del planeta se suïcida. Cada 41, hi ha gent que es pregunta què podrien haver fet per evitar-ho. Aquesta va ser una de les moltes dades que va exposar Víctor Pérez Solà, professor a l’Autònoma de Barcelona, psiquiatre i director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar. L’especialista va estar acompanyat pel professor Oriol Ponsatí-Murlà en el marc de la conferència organitzada ja fa uns mesos pels estudiants de primer de filosofia de la Universitat de Girona, anomenada: “Problemàtica del suïcidi a la societat actual”.

5790804928_93a412baba_o

Amb contundència i seriositat. Així va iniciar la xerrada Pérez Solà, que assegura que tothom ha patit directament un cas de suïcidi proper o bé el viurà. La mort voluntària és més freqüent del que pensem. Segons les estadístiques, l’any 2014 un 15,2% de les morts a Espanya van ser suïcidis. Sense ànims de frivolitzar amb l’assumpte, el fet de matar-se supera l’índex de les morts per violència de gènere, constatant que la morbiditat suïcida és una realitat. Unes dades que sorprenen i causen pavor. Culpa del tabú moral i l’oblit mediàtic.

Per contextualitzar breument, cal esmentar que el suïcidi va arribar a esdevenir una moda romàntico-juvenil quan, al segle XVIII, Goethe publicà Les penes del jove Werther. Altres cultures com la japonesa han arribat gairebé a normalitzar aquest terrible acte en la seva història. La civilització nipona (com d’altres asiàtiques), adopten un patró d’interrelacions on la vergonya, el respecte i el deshonor familiar tenen un paper primordial. Casualment, la mateixa setmana on va tenir lloc la ponència començava amb una entrevista a La Contra de La Vanguardia, on Amela dialoga amb David Vann. En una pregunta, l’escriptor nord-americà recorda al seu pare, que es va engegar un tret, com una persona que “No va encaixar al món, es va sentir culpable i mala persona, potser per la seva educació religiosa”. Després, afirma que quan va morir: “a mi em va avergonyir molt de temps, de manera que explicava a tothom que el meu pare havia mort de càncer”.

Una altra preocupació és com evitar que una persona decideixi posar fi a la seva existència. “No hi ha radars per evitar suïcides”, es lamentava el professor Pérez Solà. Els accidents de trànsit es poden reduir més fàcilment. Entre les causes, o millor dit factors que intervenen en el suïcidi s’hi troben, majoritàriament, la genètica, la malaltia mental i l’experiència o el context de cada individu. En aquest últim, es poden incloure condicions desfavorables i desdites com la precarietat econòmica, la solitud o la frustració professional i/o sentimental. Altrament, la humiliació pública, l’ofensa o la ignomínia contra la persona són influències molt poderoses. Pel que fa a la línia genètica, és interessant observar com el risc a sucumbir davant la temptativa de suïcidi es pot arribar a multiplicar per quatre si un familiar ha passat per aquest procès.

La comunicació i el diàleg com claus eficients

La solució d’aquest perillós enigma existencial pot ser més senzilla del que normalment es pensa. Cal escoltar i preguntar. Pérez Solà reconeix que la gran majoria dels suïcides avisen. A més, és important aferrar-se als denominats “factors protectors” com la família, les amistats o altres estímuls positius que poden servir de far, de llum per aquelles ànimes perdudes. No obstant això, el sistema sanitari presenta una falla considerable causada per les retallades de personal i el pressupost del servei durant els darrers anys. El problema és que després d’una temptativa de suïcidi, afegeix el doctor, no hi ha un seguiment ni tractament per tal d’estalviar-se una possible reincidència.

Potser per aquest  motiu, la Generalitat porta aplicant un pla de xoc que inclou mesures de control periòdic, valoracions dels riscos i prevencions dels intents. El Codi Risc de suïcidi presumeix de preservar la salut mental de les persones més vulnerables mitjançant un equip variat d’especialistes i professionals en el camp i assegurant aquests nivells d’atenció i dedicació.

4181410098_dc247168f7_o.jpg

Com a rèplica a tot el comentat anteriorment, Oriol Ponsatí-Murlà va optar per afegir una perspectiva alternativa, molt més reflexiva i crítica i referint-se a la catalogació de suïcidi en tant a malaltia més aviat col·lectiva, i no tan individual. En alguns casos, l’acte del suïcidi s’acosta més a la conducta que no a un estat de desequilibri mental. Ponsatí va voler denunciar unes condicions socials insuportables com a agreujants de pes. L’estigma que porta el suïcida (o una potència de suïcida) són mostra d’aquest fet.

Com a societat, és important responsabilitzar-se d’aquelles morts que s’han produït sota una força de pressió inaguantable. Una confluència d’elements com la frustració d’expectatives o les mínimes condicions de sostenibilitat i habitabilitat ensenyen el càncer endogen que pateix la comunitat però que té una resposta, potser, a través de l’educació i la integració. D’aquesta manera es va iniciar un intens debat entre els dos ponents, que va incloure la participació d’algun membre del públic.

És el suïcidi només un problema de la salut pública? És obvi que no tots els suïcides són malalts mentals. Aquest reduccionisme incitaria a pensar que aquell qui es mata o ho intenta és senzillament un boig, una víctima, i quedarien exclosos molts casos més complexos i sofisticats. Carlos Martínez, malalt d’ELA, explicava a un Salvados, de forma natural i sense tremolar, que l’única sortida era l’eutanàsia. Precisament, l’eutanàsia és una altra possible opció negada a l’Estat Espanyol. I tenim tant dret a viure com a morir.

En el terreny de la bioètica, es pot fins i tot concebre el suïcidi com la màxima expressió de voluntat o de llibertat humana. Un 4 de novembre de 1974, el filòsof i pensador francès Giles Deleuze es llançà a la parisenca avinguda de Niel pel finestral de la seva oficina. Feia un temps que romania, considerablement malalt i limitat físicament. Potser va pensar en aquest sentit últim de llibertat. O simplement es va deixar caure, propulsant-se a la infinitud del camp elisi.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s