Shakespeare i Frank Underwood

 

Els diners són la mansió a Sarasota que comença a desmoronar-se al cap de deu anys. El poder és l’antic edifici de pedra que es manté dempeus durant segles. No puc respectar a qui no veu la diferència.”

L’únic problema amb el sentit comú és que és tant comú.”

Amb aquestes dues interpel·lacions a càmera (directament a l’espectador) de Frank Underwood podem resumir el que Jordi Dorca ens va proporcionar de manera analítica i farcida de consells a la Biblioteca Carles Fages de Climent de Figueres en la darrera xerrada que tancava el cicle sobre literatura i sèries de televisió.

17500286_10212378540882343_819677115_o

La gran metàfora de House of Cards és el poder, com la gent n’acaba drogada. Tanmateix, hi ha un cert caràcter filosòfic o si més no contemplatiu en aquesta sèrie que mostra les dues cares de la política. Perquè la política també és teatre. Parlar amb l’espectador, recurs ja utilitzat per cineastes com Woody Allen, és teatral. House of Cards beu del teatre, com el seu propi protagonista, Kevin Spacey va aprofitar el personatge de Ricard III encarnat fora de la pantalla, als escenaris. House of Cards és Shakespeare. És Otel·lo, és Macbeth. Però House of Cards és sobretot literatura. Com tantes sèries de la BBC.

hoc_power

Michael Dobbs fou cap de gabinet de Margareth Thatcher. Un ideòleg que va mantenir aquesta condició fins la seva deserció a Malta. Les seves diferències amb la Dama de Ferro van provocar discussions en la última campanya i de tot això en va acabar sorgint una primera novel·la que d’una trilogia que avui en dia encarna el, segons el seu creador Beau Willimon, únic actor possible: Kevin Spacey. Molt ben acompanyat, tanmateix, de Robin Wright. És molt habitual que els arguments de sèries que segueixen un ascens i caiguda de certs personatges reals o ficticis (The Sopranos, Narcos, Breaking Bad) solen ésser mafiosos, traficants o gàngsters. A la nova consagració de Spacey hi trobem un polític.

Dobbs només usava inicials abans d’escollir els noms dels personatges. Fins aquí res estrany. Ara bé, potser tampoc hem de trobar estrany que a l’hora de triar les inicials del president, que acabaria essent Francis Unquart/Underwood a la televisió, escollís FU. Una nova mostra del motiu pel qual acabà preferint descobrir les aigües turqueses malteses als passadissos de Westminster.

Dorca va comparar la sèrie amb la danesa Borgen i la també estadunidenca West Wing (L’ala Oest de la Casa Blanca). El contrast amb aquestes dues és segurament on es vol posar l’èmfasi. Si “l’addicció” del poder es vol representar amb una merescuda crueltat audiovisual, l’opció escollida ha de ser una cromatització i thrillerització com la que podem veure a les nostres televisions. House of Cards no usa els colors vius de Borgen: usa uns blavosos que evoquen tristesa. Beau Willimon no fa cap retrat de la vida política: aquest paquet de capítols de Netflix ens mostra les vísceres dins i fora de la Casa Blanca.

17475469_10212378540922344_1981484482_o

Forces mesos abans que el nou president dels Estats Units fos escollit, Kevin Spacey deia en un to relativament bromista al show de Jimmy Fallon a qui es dirigia mirant a càmera (en els reconvertits aforismes de la trilogia de Dobbs) no podia ser altre que ell. Caça o sigues caçat.

(House of Cards torna a les pantalles el 30 de maig. Ja tardes en rememorar les anteriors temporades en la nostra primera entrega sobre aquest tros de sèrie) 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s