“Si ets enemic d’Obeses, ets enemic de l’art”

Els vam trobar molt relaxats a la sala d’estar. Just després de saludar, ja ens mostraven el llibret del doble disc en PDF. Disc llavors gairebé acabat de mesclar fruit del musical Verdaguer. Ombres i Maduixes, que vam veure debutar a l’Atlàntida de Vic i ara deixarà de ser una obra intangible gràcies als estudis empordanesos de MusicLan. Acceptant la nostra proposta d’entrevista ja fa un temps, encara més a tocar de casa, vam gaudir d’un matí talment artístic.

No vam començar l’entrevista sense haver rescatat amb el salabre de la piscina de l’estudi una piloteta de goma que se li havia escapat a en Burdi tot jugant-hi. Formalment conegut com Arnau Burdó, moianès teclista i segona veu d’Obeses, era acompanyat per l’incomparable Arnau Tordera I, cantant, compositor i guitarrista de la banda. Obeses també són Jaume Coll (baixista) i Maiol Montané (bateria). Des d’aquell primer concert l’any 2013 no hem deixat de comprovar mostres del que és la millor banda del nostre país, i s’ha imposat la necessitat i oportunitat d’entrevistar-los, reduint al màxim els tòpics, en un moment prou rellevant com aquest. Música, futbol, Figueres, els mitjans… però, sobretot, art.

28042017-DSC00831

Foto: Antoni Font

  1. Comencem per les preguntes previsibles. Si sou a Music Lan és perquè esteu enregistrant l’òpera-rock Verdaguer. Ombres i maduixes. En tant que us auto-denomineu “quartet contemporani”, i sabent que l’Arnau Tordera I és l’artífex principal d’aquest musical, com han actuat els altres membres del grup en la gestació d’un projecte com aquest?

Arnau Tordera I: Jo soc l’artífex principal de la música, però el pensament i idea principal sorgeix de Pep Paré i Pere Tió, els verdaguerians. Evidentment, ha estat un projecte diferent a la creació d’un disc. Jo he fet la feina de compositor i ideòleg sonor de l’espectacle. La banda ha tingut una implicació com a banda. Cal remarcar la feina d’en Jaume Coll, verdaguerià reconegut. La seva implicació ha estat més literària. La resta del grup han participat activament com a músics. En Burdi ha aportat la seva part de repertorista en algun moment apart dels assajos. 

Burdi: Per part meva l’aportació ha estat a l’hora de gravar el disc.

  1. Teniu previsió de desenvolupar-ne algun altre?

ATI: Fa pràcticament un any que el cervell i la vida estan abocats a aquesta obra. Ara tenim ganes de culminar-ho tant en el format en que hem estat presentant-lo fins ara com en format de concert d’òpera rock. Ja ha sortit algun bolo en aquest altre format. No ho sé, en tot cas és una cosa imprevisible perquè al cap i a la fi també ho va ser que aparegués aquesta possibilitat de fer una cosa així. Però, vulguis o no, artísticament ha estat extraordinari poder fer aquesta.

Burdi: La qüestió és de moment acabar això i lo següent que farem no serà un altre cop això, en teoria… (riu).

ATI: un cop es culmini aquest disc ja hi ha el projecte del quart disc… o el cinquè en realitat.

Burdi: Sisè, si comptes que aquest és doble CD! (riu).

Arnau: En tot cas, el proper disc serà més convencional pel que fa a les formes.

  1. Parlem de l’estudi. Perquè l’heu triat? Espereu tornar-hi? I si ens movem per l’Empordà… teniu previst dur-lo en algun dels escenaris de la comarca? 

ATI: Sí, a veure… aquí [MusicLan] ja hi vam mesclar Monstres i Princeses, gravar-lo a un estudi d’Osona i les bateries a Vilavenut, estudi d’Alfred Berenjena, un dels millors bateries del món, al cap i a la fi. I ara en ser un projecte que abarcava molta gent, varem dir de gravar-ho tot homogèniament en el mateix lloc. Tenim aquest espai, és comodíssim, un lloc fantàstic!

Burdi: És un dels millors estudis de Catalunya. En haver-hi vingut a mesclar el tercer disc i veure com funcionava en vam quedar molt contents i hi vam tornar.

ATI: Sí, en aquest cas estem mesclant el disc amb en Jordi Cristau. És el primer cop que ho fem amb ell i la veritat és que estem contentíssims. És un professional fantàstic que apart de ser enginyer de so és molt bon músic. Per tant, sempre hi ha una sensibilitat predilecta per la disciplina.

Més enllà de la diversió inherent a la meva persona, moltes coses de les que anunciava [a l’APM?] s’han demostrat” –Arnau Tordera I

  1. I si ens movem per l’Empordà… teniu previst dur-lo en algun dels escenaris de la comarca?

ATI: Esperem que sí. La voluntat nostra és portar l’obra per diversos teatres i en diversos formats. Creiem que més enllà de la presentació d’aquest disc, s’oferirà la possibilitat d’ensenyar a la gent què és aquesta obra. No és que simplement fem volar coloms: “Hem fet una òpera rock que està super bé”. No, no: “escolti-la, i llavors vostè veurà que té un valor”. Esperem que molta més gent s’animi a programar-la. 

  1. El quart/cinquè/sisè disc… Què ens en podeu dir de les previsions que teniu en finalitzar-lo i de com serà? Si teniu alguna idea ja pensada pel disc. Les exclusives sempre són ben rebudes…

ATI: Al cap i a la fi tampoc se n’ha parlat tant perquè hem estat molt ocupats amb això. Ja et puc dir segur que no surt aquest any. Sobretot per l’exigència que hi ha en un disc nostre.

Burdi: No el fem en un mes…

ATI: Requereix molt temps de composició, molt temps d’assajos i encara més temps de producció a l’estudi. Aquest musical s’engloba en una certa homogeneïtat sonora, malgrat hi hagi peces molt diferents té una coherència estilística que ha de tenir l’obra. Per mi una obra ho és tot, no són peces úniques. Ha de tenir una unitat estètica. Els discos d’Obeses fins avui en dia han set contraris a això. Cada peça és un espai concret, un color, una estètica i això comporta més dedicació i despesa de temps. Però bé, segur que per descomptat l’any vinent sí que sortirà.

  1. A partir d’ara les preguntes pretenen endinsar-se a les entranyes d’Obeses -fet que ja reconeixem com a complicat-. Sabem que el nom de la banda ve de la vostra disconformitat envers la situació actual de la “música de masses”. No volem fer preguntes tòpiques, però sabent que l’Arnau Tordera I va ser membre d’Oques Grasses -grup conceptualment molt allunyat del vostre-, no podem evitar preguntar-vos per aquesta similitud de noms. Va ser una reacció? 

ATI: En realitat jo pròpiament no vaig arribar a ser membre d’Oques Grasses com a tal. Simplement en els primers concerts d’en Montero, guitarrista i cantant de la banda, com a bon amic seu que sóc l’acompanyava com a Jam Session. Era un espai de distensió. Feia solos de guitarra durant dues hores [riu]. Tinc un gran record d’aquelles nits boges. Quan la seva banda es comença a concebre com a seva jo me n’allunyo perquè és obvi que el meu camí artístic no s’expressa en els mateixos termes que Oques Grasses.En aquest sentit és prou exemplificatiu que el seu nom no té cap implicació crítica amb la realitat musical, simplement una coincidència. El nom d’Obeses està ple de significat. El d’Oques Grasses eh…, crec que no.

28042017-DSC00821

D’esquerra a dreta: Burdi, Jordi Cristau i Arnau Tordera I. Foto: Oriol Abulí

  1. Sou molt actius a les xarxes socials, tant Obeses com l’Arnau Tordera I. Com expliqueu la vostra (o del/a vostre community manager) en gestió de les xarxes i quina importància li doneu?

ATI: Per nosaltres és una eina imprescindible. Just avui el Facebook m’anunciava que fa 7 anys de l’anunci del primer concert. A l’inici hi havia un bloqueig important des del punt de vista mediàtic per trobar espai per a aquesta proposta. També segurament un bloqueig guanyat a pols per certes crítiques, però el fet és que l’hem mantingut fins a dia d’avui. Durant molt temps va ser un impediment. Si no ets ningú ni tens un aparador on projectar-te, encara que estiguis oferint una música meravellosa és molt complicat arribar a la gent. A través de l’esforç i del fet de no rendir-se i creure en aquest projecte i veure la resposta de la gent, Obeses ha tirat endavant sempre, malgrat tot. Avui tenim una influència important a les xarxes i fa que no sigui absolutament imprescindible passar pels  mitjans.

Burdi: Pel tema de concerts jo crec que la feina que s’ha de fer avui amb les xarxes és el que abans fèiem penjant cartells.

ATI: També reivindiquem el tarannà d’Obeses i l’estètica del discurs. Sempre és present a les xarxes. Un projecte artístic com és Obeses també ha d’expressar-se artísticament en les nostres reaccions a Internet.

  1. Ens sembla que a TV3 no hi sortiu gaire (a les televisions locals, sí). A les ràdios, entre elles Catalunya Radio, sí, i aquest estiu hem pogut percebre-hi una continuïtat del “personatge Arnau Tordera I”, que creiem que s’inicià amb l’aparició a l’APM, i us permeté donar-vos a conèixer. Creieu que és així? I des del punt de vista de la banda, com analitzeu aquest rol? 

Burdi: A TV3 és cert que no hi apareixem molt. També és cert que és molt difícil sortir-hi. Sí que hi van haver mitjans que al principi ens van vetar una mica. TV3 no va ser un d’ells.

ATI: Sí, evidentment són grans corporacions on hi ha molts professionals. També pot ser que allà hi tinguis molts “enemics”. Bé, enemics de l’art. Nosaltres oferim una obra artística. Si ets enemic d’Obeses, ets enemic de l’art. Obeses hi aposta absolutament i s’ha demostrat. Alguna aparició polèmica certament hi a set, però sobretot per una tergiversació de les coses. Si mires avui l’entrevista de l’APM? completa, més enllà de la diversió inherent a la meva persona, moltes coses de les que anunciava s’han demostrat. El problema és que allà jo estava defensant un discurs sense que ningú hagués pogut constatar si les paraules que deia tinguessin una validesa.

  1. Com afronteu aquest lideratge mediàtic de l’Arnau Tordera I? 

Burdi: A mi em sembla fantàstic. Tot el que diu l’Arnau són coses que tots hi estem d’acord. Que potser nosaltres les diríem diferent? Evidentment. Però a mi em sembla fantàstic tot el que fa.

Si un té una veu més o menys mediàtica és important utilitzar-la a favor de dir les coses. Malgrat que això et pugui ocasionar que no toquis en certs festivals […] Al món musical hi ha molta corrupció, conflicte d’interessos… El món immobiliari semblaria un joc de nens si sortissin a la llum certes coses del món musical.” –Arnau Tordera I

  1. Hem sentit a la ràdio, per exemple, que l’Arnau no considera una bona cançó un èxit tant popularment reconegut com l’Empordà de Sopa de Cabra; o que els Beatles són un dels grups més sobrevalorats de la història de la música. Creiem que no és ni el primer ni l’últim cop que sentirem afirmacions tan atrevides…

ATI: A la primera no vaig dir exactament això, sinó el fet que hi ha un accent creuat a la primera paraula (nàscut en comptes de nascut). Una observació gens supèrflua, perquè crec que l’accentuació de la llengua en la que es canta s’ha d’adequar correctament en la textura musical.

Burdi: en anglès hi ha molt poques cançons amb accents creuats. Imagine n’és una. La cosa dels Beatles s’ha de tenir en compte en el context. Evidentment que tenen grans cançons, però no passa a ser allò que és avui en dia.

ATI: Han quedat com un referent absolut de la música contemporània. Tenen dos dels grans compositors, però també és cert que les seves cançons no són obres mestres que jo com a músic admiri. N’hi ha moltes de fantàstiques, però.

  1. Un músic ha de poder expressar-se sense mossegar-se la llengua? És important que un artista sigui sincer? Pot ser aquest un dels motius perquè no sou “mainstream”?

ATI: Jo diria que no només un artista, sinó un ésser humà, no? La cautel·la ens fa callar. Si un té una veu més o menys mediàtica és important utilitzar-la a favor de dir les coses. Malgrat que això et pugui ocasionar que no toquis en certs festivals. No sé com la gent que no diu coses discutibles que sap públicament pel seu benefici quan se’n van a dormir què pensa.

Burdi: Si tu saps un assassinat i no ho dius, ets còmplice!

ATI: Al món musical hi ha molta corrupció, conflicte d’interessos… El món immobiliari semblaria un joc de nens si sortissin a la llum certes coses del món musical. Obeses ha anat creixent de manera absolutament imparable des dels seus orígens, però també lentament. És un projecte que ha de canviar esquemes a alguna gent que ho escolta, esquemes de valors, consideracions musicals, prejudicis… 

La immensa majoria de gent no queda indiferent davant d’això. Hem pogut fer concerts amb banda, coses molt especials, el concert històric de la plaça major de Vic pel Mercat de la Música Viva 2015, a l’Acústica, a l’Acampada Jove (on estàvem rebentant l’escenari petit i la gent ens preguntava perquè no tocàvem al gran)… però no ho hem pogut fer en grans espais. El públic és intel·ligent si els presentes coses bones. El que passa és que no sempre hi ha l’oportunitat d’ensenyar-les.

  1. Aquesta entrevista l’estem acabant de perfilar en un bar en ple Juventus-Barça (anada de l’eliminatòria). No hi ha opi per al poble més gran que el futbol… Ja no preguntem què en penseu però, si voleu dir-ne alguna cosa, endavant. En tot cas, ens agradaria saber si creieu que a través de la música -i de l’art en general- hi ha alguna possibilitat de transformar aquesta situació. O… “no hi ha esperança”?

ATI: Realment vivim un temps complicat pels adversaris de l’art. Evidentment el futbol ocupa un espai que abans tenia o podria tenir la cultura. Quan el Barça té un partit, els mitjans sempre en parlen, la setmana abans, durant i després del partit. Com a artista no vols tenir un concert quan hi ha un partit important. Crec que s’ha de buscar un equilibri més coherent. Només cal veure les notícies, no hi ha cap tractament de rigor en els temps dedicats a cultura. Col·lectivament hem de lluitar una mica.

Burdi: A mi el futbol no m’havia interessat mai fins que fa un temps, teníem una reserva d’un bolo que vam haver d’anul·lar per culpa d’un partit. Volem que perdin el més aviat possible i no puguin treure espai a actes culturals. Ja sabem que amb això tothom m’odiarà una mica, però… 

ATI: Al cap i a la fi un partit de futbol és una anècdota, no? cada any juguen les mateixes competicions i guanya un o l’altre. Però una gira d’un grup i un disc té temes que no sonaran mai més. Al TNC van passar coses que no tornaran a passar mai més. És molt més apassionant que el millor partit de futbol. El futbol té un espai públic que hem de revertir d’alguna manera.

Burdi: La única diferència és que en un concert no hi ha el risc que el teu equip perdi.

ATI: Què ens fa millor, un partit de futbol o la vivència extàtica d’un concert irrepetible? Bé, és evident. Malgrat que parlem de tasques heroiques en certs partits de futbol… a mi em sembla ridícul. Escolta aquesta peça, escolta aquest disc! Això és un acte heroic, creativament parlant.

15631223_10211415017274855_570186654_o

Els actors i actrius del musical en la seva estrena a l’Atlàntida de Vic. Foto: Oriol Abulí

  1. Obeses, tal i com ho entenem nosaltres, especialment després d’assistir al mencionat Museu Obeses del TNC, té un component artístic més enllà que l’exclusivament musical. Aquest fet també inclou la relació amb els públics. La proximitat de les vostres cançons (L’ombra sols fuig en la nit, La llegenda de la rosa i el drac) amb el teatre musical (apart de VOA), la representació amb aquell punt freak per part dels Herois i Heroïnes, l’aparició de l’Arnau Tordera I en esdeveniments no directament relacionats amb la música… són elements performàtics. Han estat buscats des dels inicis? Com valoreu aquesta condició obesística?

ATI: Jo diria que simplement hi ha una atracció cap a aquest espai creatiu. Obeses també per exemple té molta cura en els vídeos. Són àmbits d’expressió artística diferent, però expressen un mateix pensament artístic. Procurem d’expressar-nos en diferents llenguatges, per plaer i per poder dir coses de manera diferent. Per descomptat, l’àmbit escènic pròpiament és un dels principals. Des del primer concert d’Obeses, jo sortia amb una cua de conill. Era divertit.

  1. Ara us demanarem que ens corregiu, si és que estem equivocats. Hem detectat que Obeses té una relació força estreta amb les fórmules de l’art contemporani; aquest fet es va fer molt palpable durant l’experiència del directe al TNC. Per altra banda, teniu cançons explícitament conceptuals (Melisma, La millor cançó d’amor mai concebuda). Teniu algun referent dins l’art contemporani? 

ATI: Obeses proposa jocs similars que en l’àmbit de la “música acadèmica” va proposar John Cage, com el 4’33 o la peça Water walk. És diversió artística, aparentment supèrflua però diu coses d’una profunditat que no podries dir en cap altra obra d’una gran elaboració. Aquestes obres formen part dels dos primers discos. Monstres i Princeses no inclou cap peça que s’expressi a través d’aquests mecanismes. Som conscients de que són peces contenen un altre tipus d’exigència. Gaudir plenament de l’abisme vol dir comprendre’l des d’una posteritat complexa. Com a compositor m’atrau aquest joc. No sé del cert si serà un camí en el que Obeses se seguirà expressant. A hores d’ara no hi ha cap peça pel proper disc, no sé si el futur expressiu de les peces d’Obeses s’assemblarà a aquest.

  1. Sabem que heu tocat dues vegades a Figueres, “Capital del Surrealisme”. Com a persones avesades al coneixement de les diferents disciplines de l’art -conclusió a la qual hem arribat analitzant les vostres aparicions-, quina impressió teniu de la ciutat? Com la veieu, des de fora? Per altra banda, quin record teniu de les actuacions que heu fet a l’Empordà?

ATI: Les dues actuacions han estat molt diferents, però totes elles apassionants. Al Music Hall estàvem presentant tot just Zel. Un espai més petit que aquell era difícil portar-hi un disc, amb peces com L’ombra sols fuig en la nit i la seva expansió sonora. Portàvem el format per sales i vivíem moments d’una intensitat increïble. Jo tinc bon record del concert, el recordo prou bé. S’havien de pujar les escales, hi havia una columna al mig, la gent estava mig assentada…

De fet, tinc un record concret: la Júlia Olivella, que va fer tot el disseny del llibret del Museu Obeses allà ens va regalar el primer dibuix, que era d’El tocador de senyores.

A l’Acústica, evidentment va ser un concert de més dimensió. En podria haver tingut més, en un escenari més gran i un altre dia (va ser un dijous), tot i que això ja no depèn de nosaltres. Va ser un concert molt plaent, gent nova que se suma a aquest exèrcit del plaer, que cada cop és més quantiós. En alguna ocasió he visitat la ciutat, el museu…

Burdi: Té un rollo Vic, de ciutat-poble, tot i que tampoc l’hem conegut molt.

ATI: Evidentment, l’empremta latent de l’artista hi és, no? Això sí que es percep. No sé si per voluntat mediàtica o econòmica que s’ha de reiterar. Però per un foraster és una ciutat on et trobes coses de Dalí a tot arreu. En tenim un bon record, en tot cas, ens sembla un lloc agradable. 

Burdi: Tampoc ho hem visitat tot…

A vegades els grups sembla que utilitzen el missatge polític per arribar més fàcilment a la gent. No sé fins a quin punt els interessa. És barrejar coses al cap i a la fi. Estem fent música o anant per polític? Pots dir coses a través de la música, però no al revés.” –Burdi.

  1. Hi ha una lletra, la de la cançó Paradís, que ens fa pensar molt en el procés polític que estem vivint a Catalunya actualment, tot i formar part d’un disc (Zel) de l’any 2013. Hi ha altres lletres polítiques a Obeses o voluntat d’aportar aquesta temàtica?

ATI: De fet el que expressa la cançó és senzill, explica una cosa universal: la lluita contra una contemporaneïtat de la qual vols defugir i l’anhel d’aconseguir un indret més plàcid. Malgrat jo crec que les peces segueixen vives i busquen sensibilitats pròpies de cadascú, la cançó parla d’Obeses. La peça es va fer abans de fer el disc Zel. Havíem tret un disc que es deia Obesisme il·lustrat amb peces com Pa amb tomàquet, El tocador de senyores, Tan afortunats… i hi havia mitjans que ens vetaven, llocs on no podíem anar a tocar, menysteniment de la nostra proposta. La sensació de frustració d’aquell moment apareix en aquesta peça. Però si l’extrapoles a coses com el sentiment nacional també té valor. Al cap i a la fi va estar concebuda des de la situació d’haver fet un disc que mereixia més reconeixement. Llavors estava molt endinsat en el aquest univers de l’art contemporani i la peça de L’ària du l’hermafrodite m’encantava! En ser interpretada es mencionava a ella mateixa, però doblement, en tant que s’expressava el nom de la peça en la pròpia peça i també en tant que era l’hermafrodite que expressava el fet de cantar una ària d’un hermafrodite.

Burdi: No és cap idioma però tothom entén el que estem dient. Això també fa bastant riure, és tot inventat.

ATI: A Viasona no hi ha la lletra perquè diuen que no està en català. Però està pensada en català!

Burdi: D’aquí molts anys haurem d’agafar el primer disc remesclar-lo, tiu!

ATI: Té peces fonamentals. La terminologia heroica, dels fans d’Obeses, se li deu tota a aquest disc. Rere les finestres…

  1. Actualment, sembla que molts grups tenen una imatge que ni ells mateixos es creuen (utopies, móns de fantasia, viatges meravellosos…). Normalment, aquestes formacions fan bandera de la seva vessant solidària i altruista. I d’aquí solen fer el salt a la politització, però sempre des d’una vessant superficial i poc meditada. Què en penseu al respecte? 

ATI: Està clar que Obeses mai s’ha expressat a través d’aquesta terminologia o, si més no ho ha fet artísticament. Obeses entén que allò que aporta a la societat en termes de comprensió i crítica és la pròpia obra, no cal un discurs al marge del que oferim. Hi ha molts discursos que s’encaminen cap al que comenteu que en cap cas estableixen una coherència amb la música. Estàs pretenent reivindicar uns valors de revolució en el sistema contemporani i al cap i a la fi estàs apostant per unes formules musicals que reiteren el passat. És evident que no som un grup polititzat, la nostra crítica és a través de l’art. És la cançó mateixa que fa que el món canvii. No incorporem un missatge de voluntat de canvi en la cançó.

Burdi: a vegades els grups sembla que utilitzen el missatge polític per arribar més fàcilment a la gent. Pot ser un missatge polític o el futbol. No sé fins a quin punt els interessa. És barrejar coses al cap i a la fi. Estem fent música o anant per polític? Pots dir coses a través de la música, però no al revés. 

ATI: Són coses tan importants que barrejant-les dilueixes el valor de cadascuna d’elles. Hi ha artistes que s’han contraposat al present que vivien. Lluís Llach, per exemple, com a artista, algú que dient de tot mai va renunciar a l’art. El missatge veritable de la seva obra és dir les coses d’aquella manera amb aquella música. Em sembla un camí a tenir en compte. Molt més que altres camins que juguen a un univers explícit. Obeses aposta per aquest camí. Això és el que perdura. Un missatge que és una bandera supèrflua i lleugera té poca consistència.

  1. Ara sí que serem una mica tòpics. Què us agradaria explicar d’Obeses que mai ningú us ha preguntat? 

ATI: Estaria molt bé que algú ens demanés com és que, malgrat tot, Obeses segueixi endavant. És una cosa que no sé si sabria respondre eh? 

Burdi: Jo crec que és perquè som tossuts i és passió. 

ATI: Veure que allò que tu fas fa feliç a la gent. Hi ha gent que és més feliç amb l’existència d’Obeses. Veure aquesta reacció en un públic… te n’adones del poder que té fer això.

Burdi: Sí que pots veure que quan algú escriu algo al Facebook, però en el bolo de final de gira vaig veure això. Estar fent Rere les finestres al Museu Obeses… és un moment que has d’estar seriós i no vaig poder evitar somriure. em vaig sentir content.

Arnau: Sentir una energia i un positivisme brutal amb una obra artística… és fantàstic. Va ser molt important per nosaltres que gràcies a la gent del TNC ens puguem ensenyar ben bé què és el món d’Obeses. És tot això i pot ser moltes més coses. Va ser un dia per guardar per sempre. Es va enregistrar tot, tant a fora com a dins i esperem, potser cap a finals de maig fer un vídeo-resum del concert comentat que ensenyi què va ser aquella tarda i nit.

Burdi: Per mi va ser una putada, no vam poder veure l’abans!

ATI: La resurrecció d’Ermengol la vam veure per streaming!

28042017-DSC00824

Foto: Antoni Font

Nota: entrevista realitzada per Oriol Abulí, Esteve Robleda i Íngrid Castañé

Anuncis

One response to ““Si ets enemic d’Obeses, ets enemic de l’art”

  1. Més que una entrevista, és un assaig sobre Obeses, m’ha encantat!
    La crítica constructiva és que l’heu de corregir, hi ha moltes coses repetides i defectes de format […]
    MarKoh K. Marrero

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s