CRÒNIQUES “POMERENQUES”; PATRIMONI VS PROPIETAT PRIVADA

A continuació presentem un fragment de les conegudes “Cròniques Pomerenques“, escrites pel sociòleg Pomerenc Carles-Uriel Paradís Arbolí. Aquestes, constitueixen un important manuscrit que retrata, de forma exhaustiva, la inhòspita vida social de principis del segle XXI de la ciutat fronterera de Pomeres. (Qualsevol semblança amb altres realitats és pura coincidència…)

alice_guy_blanche_icomo_no_tienes_ya_un_biopic_1157_863x647

Pomeres, 9 de Juny  de 2017 16:00

M’acosto al carrer St Pere de Pomeres. Veig les antigues guixetes de la Sala Alice. Segueixen allà. La resta d’elements arquitectònics de la Sala també. Bé. No ha caigut res. Cada cap de setmana que baixo a Pomeres no puc evitar passar-hi pel costat en algún moment. És com una mena de ritual personalitzat. Es tracta de vetllar pel manteniment de l’antic cinema modernista dedicat a la memòria d’Alice Guy: la primera persona que va contribuir a explicar històries amb el cinematògraf; una dona pionera en el món del cinema.

Passo pel costat del forat “gatiner” i m’adreço al carrer St Jordi a visualitzar la façana modernista i veure si n’extreuen coses de dins o no. Hi ha un camió allà al costat. Però res més. Tot segueix igual. Si extreuen material de l’interior, a aquella hora fan la migdiada. Què hi deuen fer a l’interior? Misteri.

De cop escolto soroll d’obres i cap al fons del carrer veig un petit edifici que han tirat a terra. Un petit bloc, que havia estat okupat, al costat dels antics jardins de la Sala Alice. Catapultat, m’hi acosto. Veig com les portes dels jardins estan obertes de bat a bat. Per primer cop puc veure el que hi ha al darrera. Contra tot pronòstic tot està bonic i ben arreglat. Hi han dues persones amb un cotxe parlant entre elles. Dos manobres. Ho miro tot. Tranquil·lament. Penso en entrar-hi, però no ho faig. Trec una càmera i prenc una foto. Em quedo feliç. I aleshores es giren. Em miren. I un  em diu:

– Aquí no es pot gravar.

(Gravar? Era una fotografia només…)

– No gravava, només era una fotografia.

– Es igual, aquí dins no es pot enregistrar res. És propietat privada.

– Sí, però també és patrimoni…

– Però és una propietat privada, té un amo.

(La propietat privada, sempre la propietat privada…)

19030755_10213223110476963_5706211227489087716_n

– Però encara que sigui propietat d’una persona, no deixa de ser patrimoni de la ciutat de Pomeres. Aquí al costat hi ha la Sala Alice, per exemple, i també es patrimoni de la ciutat, encara que també tingui amo.

– Però aquests jardins d’aquí no són els de la Sala Alice…

– Ja ho sé, però hi estan relacionats. Conec perfectament de qui són els jardins aquests…el patrimoni va més enllà de la propietat privada!

Marxo. El senyor ja no em diu res. Em deixa per un cas impossible. A hores d’ara ja deu intuir que jo també sóc un d’ells: un fanàtic. Així és com els anomena el  sr. Escondrijo: el propietari actual del cinema Alice.

Somric. Sé que l’expropiació de la Sala Alice arribarà algún dia. A la llarga s’hi podrà construir un gran centre cultural obert a tothom i per a tothom. Amb jardí inclòs. Quina sort! Els  béns comuns i patrimonials per davant dels interessos privats! Quan arribi aquest moment, Pomeres començarà a ser una ciutat una mica menys imperfecta.

Exprópiese!”

19225209_10213223215079578_6242691251047738777_n

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s