10 raons per les quals escoltar punk abans que trap

Si bé els dos estils han sorgit com a demanda de les necessitats (del present o de qualsevol altre moment) de la societat jove, tots dos tenen unes bases molt diferents. He optat per aquesta comparació perquè són estils que em semblen similars en molts aspectes, tot i ser nit i dia musicalment parlant. No confronto el trap amb altres estils perquè és simplement incompatible i insultant fer comparatives amb gèneres com el folk o el jazz; música amb uns fonaments durs com el marbre. Potser aquest article peca una mica de pretensiós i subjectiu, però, què seria del món musical sense opinions diverses?

La meva afició pel punk és un camí bifurcat de la meva afició per la música rock dels vuitanta que he explorat pel meu propi compte des de ja fa un bon grapat d’anys. No em considero ni molt menys un erudit en el tema, amb la qual cosa espero que aquest article sigui del seu grat sense més pretensions que mostrar-los les meves inquietuds del món musical. Potser també és un article una mica extens, però m’agrada esplaiar-me  amb allò que considero que necessita explicacions. Si el trobeu massa llarg, podeu anar directament als deu punts sense llegir-vos tota la introducció, no perdereu el fil ni tampoc m’enfadaré.

Som-hi.

El garage rock, desencadenant del punk allà pels 60 es fonamentava en una reivindicació social per millorar molts aspectes de la vida d’aquella època. No és del tot correcte la percepció punk de jaquetes plenes de punxes i crestes amb grapats de fixador, aquest sector del punk és el que insereix dosis d’oi! i trash metal que poc tenen a veure amb les melodies alegres i senzilles dels Ramones o The Saints. Evidentment que hi ha aspectes discutibles com la legalització de drogues etc, però eren un col·lectiu es podria dir lliurepensador que actuava en la seva vida tal com ho feia sobre de l’escenari; volien llibertat, i si no la tenien l’agafarien de totes maneres. Guitarres ràpides, bateries boges, cabells llargs, caçadores de cuir, cervesa, una mica d’absència higiènica (per què no dir-ho), sexe, drogues, vacil·lar als governs i concerts amistosos on la seva relació opressiva amb els cossos de seguretat no era tan amistosa …

El punk ha sofert moltes deformacions al llarg dels seus més de 50 anys de vida, sobretot a nivell sonor. Es podria dir que les influències d’altres estils l’han modelat i preparat per la societat actual. S’han masteritzat “correctament” les pistes, s’ha buscat un so més potent i equilibrat i, evidentment, s’han fet servir correctors de veu. És com si, a contracor, l’estil volgués fer-se un forat entre la indústria musical com un gènere capaç de vendre discs a pilons. Afortunadament i, descartant alguns grups com Green Day (i el seu arxiconegut American Idiot) o Good Charlotte, que han portat els atributs abans esmentats fins a l’altar aconseguint cert èxit, en general, no ha estat així. El punk en si, és un gènere molt diferent a la forma de fer-ho de molts grups. No per mostrar un so perfecte, el tema serà millor, més aviat tot el contrari, ja que com més es modernitza, potser més s’allunya de la seva essència original.

Good Charlotte i el seu tema Anthem són un exemple de la modernització punk. Es noten efectes sonors sintetitzats i un so molt ben equalitzat; dos atributs que no defineixen l’escena punk, però si la perllonguen en el temps. No obstant això, les seves lletres no abandonen aquesta  amargor social:

“Go to college, a university (Anar a la universitat, a la universitat)
Get a real job, that’s what they said to me (Aconseguir un treball de veritat, això és el que em van dir)
But I could never live the way they want (Però mai podria viure com ells volen)
[…]
Do you really want to be like them? (Realment vols ser com ells?)
Do you really want to be another trend? (Realment vols ser una altra tendència?)
Do you want to be part of that crowd?” (Vols ser part d’aquesta multitud?)


Anys 90. Al sud d’Estats Units, diversos músics i productors experimenten, introduint al hip-hop certs trets electrònics. Així naixia el Trap, un subgènere del hip-hop, amb tints electro-house i dubstep.

Malgrat que l’estil va néixer sense més interès per al públic en general, durant la segona dècada dels 2000’s (és a dir, en l’actualitat) la seva popularitat ha augmentat exponencialment. La seva recepta? barrejar la tendència actual “ni-ni” amb un amplíssim sector, generalment llatí, que demana sexe, drogues, diners (molts diners) i … poca cosa més.

Malgrat que estic escrivint aquest article escoltant Maluma (molt a contracor dels meus timpans) per posar-me a la idea i donar-los a vostès la meva opinió sincera d’aquest estil, em costa continuar sense descriure descaradament les bases d’aquest gènere musical en què denigrar (un cop més) al sexe femení està a l’ordre del dia. I és que aquest és un tema de suma espinositat, ja que si les primeres persones en consumir aquest tipus de música són les pròpies noies d’entre 14 i 18 anys, és que alguna cosa molt important a nivell educacional no funciona. Com eradiquem aquesta falta de respecte? Un galimaties difícil de desembolicar i un gran repte per a la societat jove actual, encegada per la fama, els diners i les joves obedients; tot això davant d’uns pares que, permissius per obtenir afinitat paterna filial, potser no prestin atenció a aquest rumb estrafolari dels seus fills.

El trap ja no és reivindicació social, política, amor, patriotisme i un llarg etc de temàtiques en les quals es nodreixen gairebé tots els estils musicals. Aquest gènere és, simplement, criminalístic. No entra en els barems més o menys acceptables (això ja va a gustos) del seu progenitor hip-hop. En el hip-hop el ritme i sobretot les lletres, mostren una elaboració complexa, rítmica i musical que, agradi o no, convida a ballar creuant els braços com ho feien els milers de persones de col·lectius afros i hispans en els suburbis marginals novaiorquesos que el van veure néixer. Lluny queden el Bronx, Harlem i un cop més aquesta reivindicació social aferrada a una forma d’expressar cultura en forma de notes. DJ Kool Herc, considerat el pare de l’hip-hop va passar la infància al Bronx, inventant les festes de carrer a ritme de hip-hop, fent créixer un estil com a resposta als molts requisits que complia amb escreix la pobresa dels barris marginals de Nova York en els anys 70.

Maluma i la seva música. La lletra, afortunada o desafortunadament, no necessita traducció.

Ya no sé que hacer
No sé con cuál quedarme
Todas saben en la cama maltratarme
Me tienen bien, de sexo me tienen bien
Estoy enamorado de cuatro babies
Siempre me dan lo que quiero
Chingan cuando yo les digo
Ninguna me pone pero


Havent deixat una mica clar el panorama de tots dos estils, probablement sigui poc convenient comparar-los per antagonisme però em sembla just per necessitat. Els seus ancestres neixen del mateix lloc; de la necessitat social d’expressar musicalment els problemes dels seus respectius col·lectius.

Així doncs, aquestes són les deu causes, principis, regles o com vulguin nombrar-ho, per les quals és preferible el punk al trap. Deixant de banda l’humorisme que pugui sorgir mentre descric aquests deu punts, voto pel seu compromís d’entendre’ls d’una forma seriosa i sobretot socialment justa.

 

1- Perquè les bandes de punk es componen per músics i no per aspirants a proxenetes

Així mateix es descriuen ells en lletres i videoclips. No volem res més que diners, cotxes de luxe i, parlant clar, putes al seu servei. On queden aquells músics, asos de la guitarra i els instruments? Costa veure un músic de trap interactuant amb un instrument … potser per què no sigui música el que volen expressar …

2- Perquè no hi ha comparació amb la musicalitat de tots dos estils

Un tema que poc té a discutir ja que uns pocs (i senzills) tons de sintetitzador amb una caixa acústica, davant d’una guitarra assedegada d’acords melòdics alhora que agressius, poc hi poden fer. Tot i això, en aquest aspecte, potser no es pugui criticar, ja que tothom opta per fer música amb les seves eines preferides; però a nivell instrumentalístic, el punk és molt més ric, complex i juganer amb les notes.

Jutgin vostès mateixos (posarem igualment lletres en el mateix idioma per fer una comparació més ajustada):

No Way Out – Noches en ningún lugar

Bad Bunny – Me llueven

3- Perquè escoltar punk et fa millor persona

En efecte. Segons un estudi publicat a Frontiers in Human Neuroscience, el punk regula la tristesa i augmenta la positivitat. A més, rebaixa els nivells d’irritabilitat, estrès i hostilitat. Per arribar a aquesta conclusió tan contra intuïtiva es va monitoritzar a un grup de persones amb edats compreses entre els 18 i els 34 anys mentre escoltaven punk. Els resultats parlen per si sols; els examinats sortien més relaxats, més descarregats de tensions i amb intencions més amistoses amb la gent i l’entorn. Ho farà també el trap?

4- Perquè el punk no és denigrant pel gènere femení

Un punt que, sincerament escric amb ràbia als dits. Potser una de les raons més importants d’aquest article ja que, en plè segle XXI, és força contradictori que la lluita per la igualtat porti per altra banda cançons amb lletres que prediquin just el contrari. A hores d’ara hauríem de tenir solucionat aquest tema, i no només a nivell cultural. Aversió és un adjectiu formal que defineix aquesta classe de pràctiques en el panorama musical. Maluma és un exemple de crítiques rebudes per molts col·lectius sobre les seves lletres ofensives i vergonyoses per les dones.

Joan Jett; cantant, guitarrista i productora amb una actitud còmica i rebel a la vegada. Una actitud del tot inimaginable a l’escenari trap.

Dins el gènere punk, l’anomenada “punk girl” és un sexe fort i respectat pel colectiu. A més, existeixen nombrsos grups amb dones (ridícul afirmar això) com a integrants o fins i tot bandes exclusivament femenines, sense relegar aquest gènere únicament a refregar-se pels pantalons del “cantant”.

The Donnas amb el seu senzill més famós “Take it off”. Un exemple de la igualtat de sexes dins el gènere punk

5- Perquè en el punk hi ha una finalitat social de protesta i posa en crisi el sistema

Posar en crisi el sistema sempre l’obliga a millorar. Tampoc és fals que el trap hagi sortit del no-res. Tots els estils musicals neixen per dues causes: reivindicació o comercialització. Dit d’una altra manera, causes socials o fer diners venent el que es vol escoltar. Si bé el punk està del tot legitimat en l’aspecte social, el trap agafa una mica de tots dos i res de bo de cap: venc ànsies de riquesa a nois de classe baixa. En què sentiments et bases, trap, per crear les teves cançons?

6- Perquè el punk té varietat temàtica (amor, política, amistat i fins i tot naturalesa)

Bali, Indonèsia, 2014. Superman is Dead (SID), un dels grups de punk més coneguts d’Indonèsia dona un concert a favor de la recuperació ecosistèmica i faunística de l’entorn del sud de Bali, assotat pel turisme. Com els correspon, lluiten contra el sistema i toquen davant unes 3.000 persones les seves cançons que pugnen contra el que estableixen governs i mandataris. Les seves samarretes amb excavadores furgant terra tacada de sang ho diuen tot.

“Vivim al sud de Bali, una zona bonica devastada pel turisme”, explica Jerinx. “Vam créixer connectats amb la natura i espiritualitat d’aquest lloc. Avui en dia, ja no és així, sinó que tot és de plàstic i industrial, fals en certa manera”, critica Jerinx, a càrrec de la bateria del grup.

Aquest és només un exemple dels molts que hi ha per millorar, lluitant amb la cultura, d’una societat en contínua evolució. Trobem això en el trap? doncs, efectivament, no. De nou tot és prostitució, submissió i riquesa.

7- Perquè els seus videoclips mostren varietat i cert guió

Si bé no tots els videoclips són una obra d’art, el punk mostra cert gust a l’hora de realitzar els videoclips dels seus senzills. Lletres saltaires i alegres, enfocaments curiosos i una trama més o menys apreciable des del punt de vista cinèfil. Normalment solen seguir un fil argumental senzill, en que començen al carrer, sempre perseguint un objectiu, i acaben tots reunits tocant. És el cas de Summer Season, del grup Daylight amb seu a Barcelona. Això són aspectes dels que, un cop més, el trap, capficat en filmar “putos amos” muntats en coxes de luxe i cames embotides en pantis de malla, manca per complet. Això sí, a nivell visual, no hi ha res a discutir, ja que la seva fotografia sol ser molt bona.

Un altre punt destacable és la utilització del gènere punk per a bandes sonores. Recordem ara les extravagants American Pie (només les tres primeres entregues) i les seves enèrgiques cançons, que van formar unes bandes sonores molt apreciades per crítics i seguidors del gènere.

8- Perquè el seu fill pop-punk i el seu pare garage rock, li concedeixen un llinatge privilegiat

Costa poc apropar-se al pop-punk si a un li agrada el punk. Bàsicament és com el punk, però amb més “sucre”, fet que li dóna un to encara més energètic. Molt recomanable per a festes de platja esbojarrades. I què dir del seu pare … uns The Kinks tocant un superb “You Really Got Em” aclareix tot dubte d’aquest paternalisme orgullós.

En aquest punt tampoc vull posar-me tossut amb les crítiques cap al hip-hop perquè, encara que sigui un gènere que no comparteixo, el respecto i el veig només com un bon pare a qui li ha sortit un fill al qual l’adjectiu “cani” li queda molt curt

9- Perquè el punk mai ha mostrat interès pel mainstream

Potser el mainstream no es pugui encunyar com un qualificatiu de bo o dolent, però sí que la seva absència és un clar indicador d’identitat. El mainstream no és més que la tendència que ven en un determinat punt del temps. Si es mostra interès per aquest mainstream, s’acaba amb una imatge que ven molt i uns acords que poc tenen a envejar entre molts milions. El punk ven? En termes generals, no (les samarretes The Ramones no compten per estupidesa tendenciosa). És un estil que, per la seva incorruptibilitat temporal, s’asseu sobre els seus principis sense mostrar interès per la seva comercialització, precisament perquè aniria totalment en contra d’aquests principis. No cal vendre’l, cal escoltar-lo. Sí que hi ha excepcions com els anteriorment nomenats Good Charlotte o Green Day i molts altres més, però també s’agraeix.

El trap també és una reivindicació social però que ven i està a la cúspide del mainstream. Ven exigència per posar els diners per davant de tot en una societat malaltissa pel capitalisme. Dit d’una altra manera, és la poció perfecte de pretensions i somnis d’una joventut encegada per amassar grans riqueses sense cap cost en un present on hem après a valorar-ho tot amb diners. Un trist mainstream si es compara, per exemple, amb l’arraconat mainstream italo-dance dels 90. Sans temps aquells!

10- Perquè les teves neurones, amics, parella i sobretot fills t’ho agrairan

Simplement escolteu, gaudiu, comprometeu-vos, respecteu-vos i balleu fins l’èxtasi sense cap tipus de prejudici. Tots ells adjectius que fins a cert nivell, només poden ser valorats des d’un dels dos estils. Sabeu quin?


No ha estat la meva intenció deixar un estil musical per terra (o potser si), només despertar una mica la consciència d’escollir què escoltem abans de clickar “play” en un present ple de pèls i senyals per tantes coses i tant elàstic amb d’altres. Escoltar música pot ser un simple passatemps o, pels frikis als quals m’incloc, una cerca insaciable de sensacions, raons i fins i tot ètica. Si hi ha algun deixeble del trap que ha arribat fins aquí, no ha de rebre res més que les meves sinceres felicitacions.

M’acomiado de forma sarcàstica amb un “ven a celebrarlo, todo va mal”. Cançó amb uns tints de rap que ja agradaria a molts imitar.

Salut i punk.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s