1O: unilateralitat o urnicària

Mobilització vs. Referèndum (vinculant)

Dimecres al vespre, vam tenir un acte que malauradament va sorprendre a diversos mitjans. Es tractava de la campanya “Viure vol dir prendre partit” de les CUP, campanya a favor del referèndum. No cal dir que la CUP fa campanya a favor del Sí. Albano Dante Fachín, secretari general de Podem Catalunya, va conversar amb la diputada cupaire Eulàlia Reguant.

No va ser un acte sorprenent, tot i que en suport al referèndum. Campanya pel sí i campanya per donar-li el valor de mobilització. Dante manifestà que hi votaria no: “això implica buscar una altra solució; Podem és un partit que vol un estat que reconegui l’existent plurinacionalitat. Ara bé, tampoc pretenem que els catalans esperin a que governem”. Reguant, per la seva part, defensava el “sí” per “anar més enllà de votar en contra de la voluntat del PP i fer valdre el resultat del referèndum i, si cal, mobilitzar-se, sortir al carrer a defensar un canvi de l’status quo”.

La cosa nostra. La indy. Llàstima que a la Rambla no hi fossin tots els partits favorables al referèndum, però això d’ahir em serveix per mencionar quatre cabòries al respecte. I de passada escalfar-nos una mica més el cap de cares a l’octubre, que ja no ve d’aquí.

El dia a dia de l’indepe emprenyat

Un dia servidor es lleva optimista i el dia següent pensa que tot plegat és una pastanaga, un teatre de l’alçada d’un campanar. I aquest any, el referèndum, quan just acaben de finalitzar els famosos 18 mesos. Després de tantes tertúlies puc regurgitar aquí diverses píndoles reflexives. Feu-ne el que us roti.

La darrera novetat és que s’ha fet una purga filtració de consellers per part de Carles “però Girona més” Puigdemont i la Guàrdia Civil només té pendent interrogar la Moreneta. Fins fa poc temps, m’empassava totes les entrevistes i declaracions sobre el “Procés” (paraula que sempre m’ha semblat excessivament ensucrada). Però el passat dia 12 de setembre, dos anys i una jornada després del triple centenari efemèric anunciat per en Carod, vaig decidir no permetre que se m’escalfés tant el cap i agafar-me als fets. No abraçar a la Síndrome d’Estocolm però tampoc permetre empatxos pseudo-informatius.

El full de ruta de l’indepe ha estat feixuc i rocambolesc. Ens hem volgut creure moltes coses. Hem rigut, ens hem emprenyat, hem plorat i ens hem il·lusionat. Hem vist l’Iceta ballar i hem acceptat el 9N. Hem empès Mas fora de la presidència. Hem fet president in extremis a un alcalde que sembla donar la talla. Però a efectes pràctics encara no hem fet un cop de puny sobre la taula. Per molts titulars al New York Times que tinguem, encara no hem proclamat. De moment, el camí és saber el contingut de la llei de transitorietat jurídica i declarar la indy.

I què cony més en podem dir, del referèndum?

No estic aquí per repetir el que ja s’ha dit. Ni per vendre samarretes ni per amenaçar-vos de vagar per l’espai. Per això aneu a Vilaweb o Alerta Digital.

No ens enganyem, el Govern no utilitza el hashtag correcte. L’1O no és #comsempre. En tot cas pretén acostar-se al màxim als referèndums que s’han fet arreu del món. No és el mateix, perquè el temps entre convocatòria i realització del mateix és més curt. A Escòcia, un any; aquí, tres mesos. La única via possible ha estat la unilateralitat. La campanya pel “no” sembla no existir, en tot cas en forma de qüestionament (algun legítim) en les formes i també la pregunta. Només hi ha les campanyes de personalitats famoses a favor i en contra del referèndum per se. Però si és així és perquè no hi ha hagut altra manera de convocar-lo. No apareixia al full de ruta de Junts Pel Sí. Hem de convèncer els del “no” perquè hi participin. Per molt que no hi hagi un mínim de participació.

I què significa que el referèndum no sigui “com sempre”? Doncs una notòria polarització d’opinions. O ets indepe i només vols referèndum per votar “sí” o no ets demòcrata, diuen. O bé ens esperem a un referèndum pactat ad kalendas graecas amb el govern espanyol i la firma del sa il·lustríssima majestat borbònica, o via unilateral sense demanar permís. Tanmateix, les opinions contràries a la independència poden ser molt diferents: des d’aquells que directament no permeten votar de cap manera, que tenen urnicària fins a aquells que estan a favor de votar “no” al referèndum. Desgraciadament, sembla que d’aquests darrers, molts no les tenen totes veient la unilateralitat que es demostra amb aquest plantejament obligat de referèndum. Cul de sac?

Els del “sí” tenim el referèndum teòricament prou ben parit, en plantejament de pregunta i data. Vinculant i sense mínim de participació per evitar boicots, tot i el risc que la legitimitat del resultat sigui vulnerada si aquesta és baixa. Però aposto pel 40%. Els del “no” el tenen poc clar: donar la seva veu en un gest democràtic o no donar-la si el plantejament d’aquest referèndum els sembla precisament massa orientat al “sí” per part del govern i no tenim campanya pel “no”. Ni tant sols de Podem. Però el problema és que aquesta és molt difícil de plantejar: des de la nostra estimada Estrella de la Mort (Baños dixit) sabem prou les dificultats que hi posen per qualsevol persona. Tornem a la urnicària.

El referèndum, insisteixo, manca del temps desitjat, de la campanya pel “no” i de la certesa d’una participació que doni bona imatge. I tot això, mentre el govern va mutant i alguns encara es creuen que els comuns hi donaran suport. Évole critica aquest referèndum però no aporta cap solució, Garzón utilitza tan desencertadament el caduc comodí dels Pujols, Coixet qualifica la situació política catalana com una “corrent que amenaça amb enquistar-se en un estat de malestar sense fi”. I Twitter és una mena de transparència que mostra el pota i tripa dels “influencers”, un recipient de regurgitacions encertades i no tan encertades. Però si es fa com molts esperem, hi haurà molta gent que acabarà votant. I cap enquesta ens hauria d’influenciar.

Cabòria final

La gràcia del referèndum pot créixer si sabem seduir els del “no”. Si saben entendre que o fem això, o no fem res. Perquè els del “no ho sé” o “ara no, però si de veritat ho voleu ja m’ho repensaria” poden pensar-hi més definitivament en qüestió de dies. Si no acabem en procés participatiu. Si tot això realment va a missa. I això ho sabrem el dia del refy.

Potser farem alguna cosa molt bona si convencem als del “no” perquè facin campanya, en comptes de quedar-nos al bucleic discurs de si això ho hem de fer així o aixà. Almenys aquesta teòrica del refy és una mica més creïble, no?

Potser els empordanesos, aquests dies, estem més encuriosits pel cas de l’exhumació de Dalí o de quan podrem circular per la ciutat sense ser una odissea. O potser estarem ponderant l’originalitat del cartell de l’Acústica. O, fins i tot, potser encara estarem celebrant que ens hem alliberat del projectes circenses en format de festival i/o museu i planyent als gironins. Però no ens enganyem, el tema seguirà sent la “indy”. Esperem que aviat ho deixi de ser i matem tots plegats al refotut drac del processisme.