La Processó: crònica d’un escarni continu

Procés: Successió predeterminada de fases que es repeteixen regularment en un fenomen, en un procediment industrial, etc.

Processó: Desfilada ordenada i solemne amb algun fi públic, especialment religiós.

Diccionari de la llengua catalana; Institut d’Estudis Catalans.

Es pot definir “allò” que ja fa anys i panys que sembla voler i/o desitjar la població catalana de moltes maneres. Sens dubte. Ens hem quedat amb “procés”. Però jo proposo anomenar-ho com millor convindria, degut a la seva ja religiosa naturalesa. Catalans, catalanes: heus aquí un manifest segurament redundant que no espera cap altre resultat que una regurgitació terapèutica d’aquesta sensació d’escarni permanent que els darrers mesos ens han propiciat amb vaselina.

Schrödinger

On som? L’estratègia prodigiosa? El simbolisme pragmàtic? El pacte que tombarà el 155? Un president legítim a l’exili que tornarà? Una República proclamada? Una majoria parlamentària independentista per guanyar-ho tot? Associacions civils que piquen la cresta dels parlamentaris? Això creu una gran part de l’independentisme, tal i com es va demostrar a les urnes imposades per l’Estat espanyol el passat 21 de desembre de 2017. Almenys aquest és el discurs que es va imposar a les urnes. En el moment actual, estem pendents d’una investidura que es planteja múltiple i de la qual no sabem amb quin programa de govern (o el famós “full de ruta”) s’acompanyarà.

El croissant de xocolata. L’eterna metàfora del “quid” de la cosa nostra que té aquest odiós i llarg preludi que és el “Procés”. Un preludi oximorònic perquè no sabem si és o no és. El croissant de xocolata va tenir una representació en la última entrega de Polònia antològicament representativa de com alguns ens sentim avui en dia d’enganyats pels nostres propis dirigents polítics. Un croissant deliciós que el poble s’imagina veure però ni el cambrer que el serveix ni Mas i els seus acompanyants poden veure.

Una de les últimes vegades que vam publicar un article sobre la inacabable carretera cap a la independència de Catalunya va ser defensant el referèndum. El cert és que fins poc abans que es fes tenia expectatives de que s’arribés a celebrar (recordem el gatillazo que va acabar essent el 9N). Tanmateix no anava gaire desencaminat. Si bé l’1O va ser la victòria més gran que haguéssim pogut imaginar a l’Estat espanyol, els fets han demostrat que el referèndum no ha estat vinculant. La meva sospita és que mai hi va haver la voluntat de que aquesta victòria fos realment de l’èxit rotund que va ser. No cal fer un resum de les jornades que hi han hagut fins a l’actualitat, seria un cúmul innecessari de massa mal empassar.

“Si no ens deixen tenir el president que vol la majoria, fem eleccions tantes vegades com calgui. I que tot el món ho vegi. […]. Perquè si tenim una majoria però no ens serveix per a avançar i plantar cara a l’autoritarisme, de què serveix? Per a gestionar la minsa autonomia?” –Elisenda Paluzie.

“Havíem pensat que Donald Trump era un dels coautors d’aquesta mandanga de la postveritat i ara resulta que en tenim un paladí a casa! Realment, som un poble únic al món, perquè tolerem que un pensador com Mas ens alliçoni sobre retòrica, després de reconèixer amb gran alegria que tot el procés d’independència era matèria llibresca.” –Bernat Dedéu.

Gatillazo

S’ha parlat de realisme. Des d’Arrimadas a Rovira hi ha hagut aquest discurs. Però el concepte de realisme s’ha convertit en un nou mantra: un fals consol, un conformisme imposat. La realitat és que el bàndol no independentista i el bàndol “republicà” han arribat a deixar els catalans en una situació de pre-autonomia.

Pot semblar molt fàcil opinar negativament sobre algú que està empresonat o exiliat. Fins i tot pot semblar injust. Però també hem de ser crítics amb aquells qui van comprometre’s en una cosa tan significativa com complir amb el que es va decidir en un referèndum anunciat com a vinculant sense mínim de participació que va costar tantíssima repressió per part de qui el va intentar parar permanentment i va fracassar. La major victòria que hem tingut a Catalunya contra l’Estat espanyol ha estat el referèndum. Precisament per tot aquest background hem de ser extremadament combatents i insistents en que el compromís d’aquell mandat del poble de Catalunya, reforçat pel resultat d’unes eleccions que vam decidir acatar, hi és en qualsevol circumstància.

Humor_detail

I aquí rau el mal més gran de tot plegat. Que aquest referèndum acabarà posant nom a places de Catalunya i darrera aquestes plaques hi trobarem una data de la que potser només se’n recordarà l’any. Vegeu, per exemple, el discurs de Roger Torrent el dia que fou nomenat president del Parlament de Catalunya. Ni una referència a l’1O. És i serà sempre imperdonable que tota la violència policial que hi va haver aquell dia acabi essent fum. Que Puigdemont fés durar 6 segons aquell compromís tan seriós i rellevant com una declaració formal d’independència. Que es fés creure als catalans i catalanes que se’n suspenien els efectes per a una negociació de la que se sabia que no s’arribaria mai. Tal i com va passar el dia 27O, quan després de beure tot el cava a l’exterior del parc de la Ciutadella, se’ns digués als que estàvem disposats a defensar amb la nostra integritat física el Parlament que anéssim a veure concerts a la Plaça Sant Jaume, demostrant que tornàvem al simbolisme més ranci. En definitiva, de novament il·lusionar un poble per finalment demostrar que el Procés no s’acabaria ni de bon tros.

El dia 26 d’octubre Puigdemont va intentar convocar eleccions. L’endemà va fer aquella “proclamació” de la República Catalana. Un gest que els seus protagonistes han descrit com a simbòlics. Artur Mas, sense gaire dilació, va afirmar fa ben poc en una entrevista a Rac1 que “el poble ja sabia que allò no anava a missa i que no s’enganyava sinó exagerava”. L’endemà  de la “proclamació”, Puigdemont se’n va anar a passejar per les fires de Sant Narcís de Girona. I l’endemà ja marxava a Bèlgica. Novament a invocar ‘“el món ens mira”. Una decisió que avui ja és molt comprensible, vista la persecució de l’Estat per venjar-se d’aquell postureig que també l’ha deixat prou en evidència.

“La cruda realidad se fue imponiendo ante los ciudadanos atónitos: el emperador iba desnudo, no había preparado nada, no tenía ningún plan, sólo el de dejar caer a las instituciones catalanas en los brazos de la administración general del estado” –Oriol Güell.

“La gent va fotre el cap, la cara i l’ull perquè la policia no guanyés contra el referèndum. Estaríem apanyats si haguessim fet com molts parlamentaris independentistes d’ara. Contemporitzar, deixar que tanquessin els col·legis i fer un referèndum simbòlic. No senyor. La gent s’hi va jugar la pell.” –Oriol Jara.

Els catalans sempre perdonen els enganys dels seus líders nacionals i això es presta a confusions i fa que alguns polítics els prenguin per idiotes”.  –Enric Vila.

Materialització

Però el pitjor de tot plegat no és només això. Totes aquestes dates mencionades (excepte l’1O i 3O) han acompanyat la buidor efectiva de la repressió. 155. Presos polítics. Causes judicials amb càrrecs d’invenció kafkiana. I encara riem de Rajoy quan veiem un vídeo seu ballant Mi gran noche als casaments. No fa gràcia. Igual que no fa gràcia com l’Estat ha estat qui ha complert més dels dos bàndols del Procés. I ara veiem la reacció del processisme a aquesta repressió: el reconeixement explícit de la manca de voluntat per complir amb el mandat del poble recollit sota una ineficaç violència policial.

img_0473

Ara potser, estimat/da lector/a, ja estaràs pensant en que aquí hi manca una proposta, una solució. Això és positiu. El fet és que la solució que proposo requerirà molt de temps: el retorn a la unilateralitat ha estat rebutjat pels catalans. Temps després del 27O i l’aplicació del 155 se’ns va oferir en campanya que el propi articlot i els presos polítics deixessin d’existir (quan això no és competència seva). Símptomes prou flagrants que ens vam creure. Hi havia massa incertesa com per votar la definitiva proclamació de la República? No ho sé. El fet és que al final la República no va arribar, però el 155 sí. Els “republicans” no van complir però els unionistes sí.

Sabien que no estàvem preparats però tot i així es va fer teatre i quan la funció acabà el poble no va veure caure el teló. Per demostració d’aquesta afirmació, res és més útil que les paraules dels propis interlocutors, en aquest cas d’ERC. A dies abans del referèndum debatent sobre com s’actuava davant l’evidència que el dia 2O no es podia començar aquesta nova transitorietat anunciada perquè res estava preparat. No ho dic jo: ho diuen els propis protagonistes en aquesta conversa telefònica filtrada. Aquella captura del mòbil de Comín fa riure al costat d’això.

“El pitjor de la nostra derrota és que no hem tingut ni l’oportunitat de perdre com a poble perquè els nostres líders no ens han donat l’oportunitat de jugar. En el partit més important van deixar a la banqueta el nostre millor jugador, que és la gent”. –Àstrid Bierge.

“La classe política ha dilapidat el capital acumulat l’1 d’octubre. Aquella jornada hauria pogut esdevenir una festa nacional de la República Catalana per recordar el moment en què la ciutadania va guanyar-se la llibertat (per sorpresa dels seus propis dirigents, per cert).” –Xavier Carmaniu.

Culminació

Llavors què proposo? El que (crec) hem de fer els catalans és exigir als nostres dirigents polítics que compleixin el seu programa electoral, una altra de les aventures ciutadanes contemporànies massa habituals. Mentre Marta Pascal demana “retorn a la legalitat”, els catalans no ens sorprenem. I Santi Vila i Enric Millo ho aplaudeixen. En definitiva, actualment el que hauria de passar és una nova convocatòria d’eleccions on els que es presentessin no fossin les mateixes persones que no van complir amb el seu programa electoral en les respectives llistes (Junts Pel Sí) ni els que ja estan demostrant que no el compliran (ERC, Junts per Catalunya). I això inclou a Puigdemont. Hem de demostrar que els catalans no perdonem els enganys fets a un poble il·lusionat que es va deixar la integritat física (amb un ull inclòs) l’1O i ho hagués tornat a fer el 10O i el 27O, servidor inclòs. Un poble que va tornar a votar majoritàriament (després de Ciutadans, tot sigui dit) a qui va marxar a Brussel·les quan el seu poble més el necessitava i que tot i així va rebre una gentada manifestant-se a favor seu i d’”el món ens mira”. Ara ja sabem que llogarà un palauet a Waterloo. Exiliat? Sí, però amb aquell octubre al darrere.

El que finalment cal, també, és fer efectiva la que mai va ser una declaració d’independència ni una proclamació de cap República. I el més difícil per a alguns de nosaltres: que sigui creïble i en doni garanties. Garanties com deixar plantada la “justícia” espanyola quan aquesta mateixa ja ha dictat sentència a priori. Que es marquin uns tempos i en cas de no complir-se s’hagi de replantejar novament el lideratge polític de Catalunya. Que l’ull de falcó sigui permanent.

I ens oblidem de candidats per legislatures autonomistes. És obvi que serà o això o tornar a eleccions. Així doncs, aquestes realment són molt necessàries, ara que els partits han deixat les cartes sobre la taula. Ara que l’emperador despullat diu que es queda a Waterloo.

Que les garjoles no ens facin ser acrítics i que assenyalar a l’Estat no sigui incompatible amb actuar per una república real. O si no, la propera manifestació l’haurem de fer a Estocolm perquè semblarem un poble hermafrodita.

“L’independentisme com a projecte polític no es podrà refer fins que no dugui a terme un debat seriós sobre els darrers quatre mesos, se sobreposi a la repressió i entengui que l’autonomia ha mort per sempre més i per tant no hi ha institucions a recuperar. I que si canvia l’escenari, segurament també hagin de canviar els actors.

Ara, qui té por de les urnes? La Generalitat estarà buida de poder per sempre més, JxCat i ERC han oblidat per complet el mandat de l’1 d’octubre i la repressió no s’atura. No hi ha res a perdre, i l’únic que es pot fer és mantenir la ferida oberta.” –Maria Vila Redon

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s