El conte de la Serventa, la divina llei de la violència

(Aquesta és una continuació de l’article dedicat al llibre de Margaret Atwood del qual sorgí aquesta sèrie l’any 2017)

“Beneïts són els dèbils, estimada.”, Tia Lydia a Serventa Offwarren.

Com si no se n’hagués parlat prau, d’aquesta sèrie. A la Biblioteca de Figueres gràcies a Jordi Dorca i la seva gran anàlisi vam aconseguir trobar més punts interessants a LA sèrie del moment. Però heus ací l’enèssima crítica, una valoració ben lliure sense embuts d’un dels productes audiovisuals més intensos que podreu visionar. Sense cap responsabilitat cap a en Jordi o els nous amics del blog Els Bastards. I encara millor si abans heu llegit el llibre. Sota la distribució d’HBO, aquesta digna adaptació de Hulu és com ha de ser: tot i que potser el format de sèrie perverteix l’essència d’un llibre que es basa molt en el suggeriment distòpic de la vida d’una “serventa”, n’aprofundeix amb un gran repartiment i augmenta els punts de vista amb un cromatisme argumental digne del millor David Fincher. Una sèrie molt visual de la que no pots treure els ulls de la pantalla per veure’n els matisos. 

hmt109gk01160067rtf

Cruesa cromàtica del poder

De bon principi sabem el nom d’Offred i podem avançar més interrogants plantejats al llibre. Anchorage, Alaska. Una bandera oneja amb dues pobres estrelles marcades. És el que queda dels Estats Units d’Amèrica, en el que representa l’encara inacabada Segona Guerra Civil. Alguns pensaran en una cultura de l’exageració en aquest estat ultrarreligiós, però només cal ampliar una mica exemples en el món real: el Vaticà, Iran, Aràbia Saudita, Brunel, Oman o totes les guerres en nom de déu des que la humanitat existeix o el mateix “in God we trust” escrit als dòlars ianquis.

El vermell de les Serventes (i en alguna Jezabel) és l’únic color viu entre els blaus, verds, marrons i negres de Mullers, Economullers, Ties, Senyors, Guardians i d’altres “castes” a Galaad. Un cop de cercador i entrareu al món de Gilead. Les Jezabels, esclaves sexuals, podrien teniur paral·lelisme amb les Joy Division dels camps nazis. Les Serventes ja hem dit que de la Bíblia per donar-li el fill a Jacob. I segur que trobem molts més paral·lelismes, com ja vam mencionar els aiatol·làs iranians.

“No vam despertar quan van començar a matar polítics” – Moira.

Feminisme?

És inevitable parlar del paper de la dona a Handmaid’s Tale, i és per això que (to de decepció) cal -o no- relativitzar-ne el feminisme tal i com va fer la pròpia Margaret Atwood, considerant-ho purament igualtat de drets i no “considerar les dones angèlicament més perfectes que els homes, són éssers humans”. En el cas de la sèrie, el propi equip no considera la sèrie com a “propaganda feminista”, sinó “una història sobre una dona”. 

Per una part es pot celebrar que no fan purplewashing i per l’altra lamentar que el constant patiment d’una part tan òbviament rellevant de la societat com tantes dones de Galaad no sigui suficient com per almenys admetre un cert punt de denúncia cap al que moltes dones d’avui en dia sí que pateixen en teocràcies reals (o en règims que no ho són oficialment). I per no oblidar tampoc el paper de les Mullers estèrils que utilitzen les Serventes com el que són: ovaris per fecundar amb potes. Una teoria plausible és que busca allunyar-se del que s’anomena la “marca feminista”.

29-handmaids-tale-207.w700.h700

La pèrdua de privilegis

Un altre element interessant que la sèrie reflecteix més clarament que la novel·la és la transició entre Estats Units i Gilead en una etapa avançada de la guerra civil, a través de flash-backs. Més enllà del com, és interessant el com ho viuen. La pròpia Offred comenta, a través de la seva veu en off, el fet d’anar perdent drets com l’escalfor de l’aigua en una banyera. Si hi ets a dins i es va escalfant, t’hi vas adaptant; en cas contrari, entrar amb l’aigua molt calenta és molt més difícil. I tot i així, amb això tenim una paradoxa, el que es preveu a llarg termini a Galaad: que els nounats i nounates en aquest nou estat ja no pensaran en si el seu modus vivendi és injust, a diferència del que les Serventes han viscut sabent el que han estat perdent les fa “difícils”. Penseu en mil exemples de  casa nostra (franquisme sociològic encara latent?).

“Fills, de què més s’ha de viure? […] No hi va haver mai amor, només luxúria.” – Senyor Waterford.

La (in)fertilitat i el debat antinatalista

Un altre debat que és absolutament oposat al leitmotiv del règim de Galaad és l’antinatalisme. Si bé hi ha una greu crisi de natalitat per la infertilitat d’una majoria de la població, és interessant reflexionar sobre el que tenim ara: una certa glorificació en reproduir-nos o tenir descendència biològicament directa. El que tenim i el que cada cop menys: recursos per una humanitat superpoblada. En canvi, un dels arguments a The Handmaid’s Tale -més enllà de la religiositat com a font-, és el fet que la crisi d’infertilitat és la que provoca una guerra per recuperar-la a qualsevol preu perquè així no s’extingeixi la humanitat. Una crisi que s’ha utilitzat i s’utilitza constantment per un debat molt necessari. Per pla que soni, perquè no adoptem nens i nenes als que no se’ls pot donar una mínima qualitat de vida?

No podem evitar parlar de la Cerimònia. Muller i Senyor contribueixen en l’acte sexual que ja vam descriure tot parlant del llibre. A la sèrie, un dels errors habituals és l’insistent mostra de violència. Com a Game of Thrones, és molt temptador trobar audiència en escenes explícites, i a Hulu s’han dedicat massa sovint a mostrar la Cerimònia. Un trencament amb l’elegància que suggereix el llibre, si bé només és amb text.

Joseph_Fiennes_Elisabeth_Moss_The_Handmaids_Tale_0015.jpg

La desaparcebuda adaptació de Schlöndorff

Si no n’heu tingut prou, podeu veure l’adaptació fílmica de 1990. Ara bé, més enllà d’una punyent Faye Dunaway com a Serena Joy veureu una manca de capacitat en l’adaptació del gran encert del llibre: la capacitat de no aprofundir però sí de saber introduir aspectes de la vida d’Offred. Que per aprofundir tenim el que han fet a Hulu amb força encert. Voler abarcar molt per no entrar bé en cap dels molts aspectes del llibre, amb un final afegit a marxes forçades.

Nolite te bastardes carborundorum

Però la pregunta és sobre l’ètica de posar de moda un aspecte tan cruent com l’exportació de la teocràcia en un país com el presidit per Trump, on el feminisme s’ha accentuat tot i que el propi capitalisme l’ha reconvertit, en part, en samarretes de 550€. Servidor entén aquesta denúncia actualitzada dels 80 a l’actualitat com un encert, perquè aquell llibre s’havia d’adaptar en el món audiovisual i li calia una sèrie amb més matisos. Ja veurem si la tercera temporada ens sembla massa extra perquè els amics d’HBO puguin seguir distribuint-la tant jolius.

 

Nota: la imatge destacada respon a una de les moltes demostracions cal·ligràfiques que ens va regalar una de les assistents (que d’homes només n’érem tres comptant en Jordi) amb la famosa frase que coneixeu o coneixereu arrel d’aquesta obra. No deixis que els cabrons et toquin allò que no sona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s