La Llegenda del Salt de l’Ignasi. Especial climate strike 27/09

Una llegenda és una narració, oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, amb una major o menor proporció d’elements imaginaris o mitològics. Generalment, les llegendes es relacionen amb una persona o un grup humà, o amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles a l’entorn d’un centre d’interès: protagonista, esdeveniment… Poden ser religioses, profanes o mixtes, segons el tema que desenvolupen. També poden ser populars (de formació més o menys espontània o inconscient), erudites o fruit d’una combinació d’elements de tots dos orígens. Poden haver estat inicialment erudites i haver aconseguit després una àmplia popularitat. 

Font: wikipédia.

Greta Thunberg, sosté una pancarta que diu “Vaga escolar pel clima”

27 de setembre de 2019. vaga pel clima. Fridays 4 future

Avui estem cridades a fer vaga a nivell mundial. Una vaga pel clima. Es farà manifestació a Barcelona, a Girona i a molts altres llocs. A Figueres, a les 19 hores a  l’espai cultural de la Cate, hi té lloc una xerrada-debat organitzada per l’associació IAEDEN-Salvem L’Empordà a càrrec de l’enginyer Ramon Caralt. Porta el títol de Crisi climàtica: actuem per evitar el col·lapse. També s’hi presentarà el col·lectiu de joves Eco-tribu de l’Alt Empordà, que s’han organitzat per a combatre el canvi climàtic.

La jove activista de 16 anys Greta Thunberg, ha aconseguit sacsejar les consciències d’una part important de la població amb el seu activisme i la seva pedagogia. Però no només ella sinó  altres joves d’arreu del món: les “altres Gretas”. Parlem de la boliviana María José Bejarano de Oliveira, la brasilera Artemisa Barbosa Ribeiro, la panamenya Militza Lízbeth Flaco Suira, la catalana Maria Serra o l’equatorià Tuntiak Katan entre altres.

La activista Artemisa Ribeiro

Des del nostre blog  hem pensat en explicar una curiosa llegenda que ens ha arribat de forma esporàdica i natural. Planteja temes que són de màxima actualitat i es relacionen amb el moviment ecologista i la lluita per fer front a l’emergència climàtica. No ha estat una història massa coneguda degut al fort component pagà que conté i també per anar en contra de certs poders fàctics presents al llarg dels segles. Per sort s’ha pogut mantenir viva gràcies a l’esforç de la memòria oral i, potser també, per les similituds que presenta amb l’època actual a nivell de defensa del medi ambient. Es tracta de la Llegenda del Salt de l’Ignasi, ambientada a l’època del pelegrinatge i localitzada, en part, als boscos encantats del Montseny. Existeix a wikilok la ruta del Salt de l’Ignasi on es poden veure alguns dels seus indrets.

La Llegenda del Salt de l’Ignasi

La llegenda del Salt de l’Ignasi fou protagonitzada per una pelegrina del segle XVIII anomenada Clara Corderoure i Fonoll, de 36 anys, que després de realitzar vàries pelegrinacions a esglésies i monestirs, s’hauria acostat a l’ermita de Sant Martí de Riells, situada al mig del Montseny.

Imatge del Salt de l’Ignasi Foto: Clara Paniagua

La Clara havia nascut en una família humil, es desconeix de quina part del país, que es dedicava a la pagesia i al conreu d’herbes remeieres i medicinals. Vivia amb la seva mare, l’Antònia Fonoll, i una germana més gran que ella, la Laura Corderoure. El seu pare, en Carles Corderoure, havia mort quan ella tenia 1 any i no el recordava massa. Segons la seva germana era molt humil i igualitari amb totes elles defugint el patriarcat; un comportament certament avançat per l’època. Però aquesta trista pèrdua no va comportar gens de problemes a la família de la Clara, ja que tant mare com filles eren molt espavilades i creatives. Sempre estaven inventant receptes i estris per a tirar endavant els camps i els conreus. Eren vegetarianes i tenien animals per  a cuidar-los. A més, com que la mare tenia estudis de medicina natural, curava a les persones dels voltants que la requerissin. Era tan prodigiosa que deien que era mig bruixa… No cobrava res a ningú ja que practicava intercanvis basats en l’ajuda mútua. La Clara va viure molt feliç, aprenent moltíssim sobre la vida natural i comunitària, fins als 6 anys. Desgraciadament, les ànsies de poder i materialisme d’una societat cada cop més malalta ho van destruir tot…

La família Corderoure i Fonoll conreava i cuidava unes terres comunals que no eren ni privades ni governamentals. Gràcies a això es mantenien lliures de l’explotació i tothom en podia disposar per a treballar i guanyar-se la vida. Eren vives i plenes d’animals i plantes de tot tipus. Però eren molt grans i es trobaven enclavades en una posició estratègica. Això va provocar que cada cop fossin més cobejades per part d’algunes persones amb idees molt malèfiques: obscurs objectius militars, ànsies d’explotació ramadera i visions de futur basades en indústries de fum i foc…

Fonoll, planta amb propietats medicinals

Un dia van venir uns soldats a detenir a l‘Antònia Fonoll i a la Laura Corderoure. Els acompanyaven alguns veins de la família que semblaven molt enfadats amb elles i no paraven de cridar: mort a les bruixes! La Clara no entenia res i es va escapar corrents prat enllà… El que no podia sospitar era la manipulació que havien rebut totes aquelles persones. Les idees religioses, el masclisme imperant i les ganes de posseir riqueses van fer créixer l’odi als seus cors: van acabar matant a la seva mare i a la seva germana. Després van cremar les terres que conreaven. Aquells indrets naturals mai més no van tornar a ser el mateix i els ocells, les guineus, i altres bestioles semblava que s’havien exiliat…

La Clara va arribar a un poblat, on les autoritats del lloc la van trobar. Aquestes, en veure que estava desemparada, la van enviar a un convent de monges que acollia orfenetes. No fa falta comentar que totes aquelles experiències la van marcar de forma molt traumàtica: la nena no va tornar a ser la mateixa i en comptes d’alegria, el seu rostre traspuava tristesa. Les persones que la tractaven, monges i capellans, li van acabar induint la fe cristiana. Si bé era quelcom molt nou per a ella, al final s’hi va acabar avenint i va esdevenir una fidel religiosa amb esperit de dedicació a la paraula de Déu i a a tot allò que es considerava el “bé”. La vida a les terres comunals, i a la frondositat dels boscos on s’havia criat de petita, va formar part del passat. Les ànsies de venjança, i de recuperar l’essència de la seva família, es van quedar adormides. Però no del tot…

Ermita de Sant Martí de Riells. © Esteve Robleda

I van passar els anys i la sort va voler que arribés a l’ermita de Sant Martí de Riells, com ja s’ha dit. Allà va conèixer un habitant de la zona que es deia Ignasi Guillamet i Cendra de 36 anys. Un personatge misteriós, però que semblava força amable. Es van dedicar a parlar i van acabar explicant-se les seves vides. Feia molt de temps que la Clara no explicava a algú la seva vida més íntima…No sabia per que però aquella persona li resultava familiar i li produïa una sensació de benestar que la plaia i l’hi trastocava l’esperit a parts iguals. L’Ignasi va resultar tenir una vida força estranya: tan havia fet de pastor, com de llenyataire i la veritat es que mai deixava massa clar com s’havia criat ni quina mena de vida havia portat. L’única certesa era que sempre parlava d’herbes, d’animals, d’aigua i d’altres elements naturals. A la Clara li era igual que no és mullés sobre la seva vida: a mesura que passava el temps tenia més ganes d’explorar el lloc. I així ho va fer.

Prenent l’Ignasi de la mà, van endinsar-se per les profunditats del Montseny contagiant-se de la seva màgia. Pel camí és van trobar indrets sorprenents: castanyers mil-mil•lenaris, un arbre enamorat d’una pedra, una bauma que semblava de les bruixes, una pedra que no queia perquè tenia por de caure i un salt d’aigua que faria el delit dels follets entre altres…

La pedra que no queia per que tenia por de caure Foto: Clara Paniagua

Van continuar una bona estona pel bosc, fins arribar a un salt d’aigües clares que relliscaven sobre la roca viva. La Clara s’hi va banyar amb moltes ganes: feia temps que no sentia una alegria tan genuina dins seu. L’aigua cristalina la va deixar captivada pel lloc. De cop, buscant la complicitat de l’Ignasi, va adonar-se que el seu company ja no hi era. El cridà, però no apareixia. I buscant, buscant creuà la mirada amb una guilla, femella, que reposava solemnement a dalt del salt. Li era molt familiar. La seva mirada li recordava la del “desaparegut” company de ruta, però no només això…

En aquell moment entengué de què anava el joc. 

Decidí abandonar el pelegrinatge, i la vida religiosa, per sempre més, i es quedà a viure al bosc convertint-se en una dona d’aigua: el que havia estat sempre sense saber-ho. Altres éssers màgics, com les bruixes i els follets, li construirien un tron força gran: el tron de la dona d’aigua, com seria anomenat posteriorment. Aquests éssers creien que la Clara era l’elegida per aconseguir acabar amb les nefastes relacions que els humans mantenien amb l’entorn natural i amb ells mateixos. Una tasca ben complexa. Ella va decidir compartir el tron amb tots ells de forma igualitària i sense discriminacions, iniciant així una vida comunal al bosc. Juntament amb ells i la guineu-Ignasiana es dedicaren a protegir la naturalesa i a provocar idees positives i de justícia natural a les persones que s’acostaven amb bones intencions per aquell indret. 

Segons s’explica,  encara continuen i tenen molta feina. Més que mai.

D’ençà d’aleshores, el salt d’aigua on l’Ignasi es convertí en guineu fou conegut com a Salt de l’Ignasi. Existeix un altre salt d’aigua, a prop de la zona, anomenat Salt de la Clara, que s’atribueix a la mateixa llegenda. Per què el Salt que dóna nom a la llegenda no es va anomenar de la Clara? No seria el més lògic? Desgraciadament, la cultura popular es va anar contagiant del patriarcat imperant i la llegenda va prendre altres formes on semblava que l’Ignasi “salvava” a la Clara dels seus traumes. De fet, és el personatge de l’Ignasi el que intuim que reclama ajuda a la Clara quan la troba. Un altre detall interessant es que en totes les versions s’especifica que la guilla és femella, cosa que ens podria fer pensar que el personatge de l’Ignasi podria haver estat una noia en els origens…

Recreació d’una dona d’aigua Il·lustració d’Anna Ribot-Urbita

Variacions de la llegenda

Existeix una variant de la llegenda on s’explica que els protagonistes, després de la transformació, es dedicaren a escarmentar i a fotre la punyeta, inclòs arribant a matar, a tots aquells personatges malvats que pretenien controlar els boscos i les persones de la zona, valent-se del seu poder econòmic, polític o religiós. Aquesta versió esdevé molt plausible ja que quan la Clara recupera la seva essència de dona d’aigua, esperariem una venjança envers les persones que van matar a la seva família.

A vegades els personatges de la llegenda del Salt de l’Ignasi arribaven a formes molt sàdiques: esclafar als seus enemics amb la pedra que no queia per exemple, la qual per un moment perdia la por de fer-ho. Després de triturar-los de viu en viu, tornava al seu lloc habitual. També els podien sacrificar a la bauma de les bruixes i al propi tron de la dona d’aigua. Sovint s’emborratxaven amb la seva sang. Prèviament convertida en ratafia, això sí, ja que eren cent per cent vegetarians…

Possible Bauma de les bruixes on s’hi pot observar el número 666, satànic Foto: Esteve Robleda

Altres variants esdevenen molt més eròtiques fent referència a possibles relacions sexuals entre la Clara i l’Ignasi, o una noia en tan que es tracta d’una guineu femella, que haurien tingut lloc al mig del bosc. Els personatges no s’haurien sentit en èxtasi només per l’indret del salt d’aigua…

Tampoc no falten les versions on els protagonistes, ja transformats en dona d’aigua i guineu, juntament amb les bruixes, els follets i altres éssers sobrenaturals del bosc, realitzen descontrolades orgies multitudinàries al bosc amb al·lucinacions, rituals xamànics i invocacions diabòliques dignes dels millors aquelarres. En algun cas apareixen alguns humans pel mig formant part de l’experiència sexual; o com a menú, a través de la seva sang, si es tractava d’enemics malèvols.

Conclusió

La Clara no és va deixar enganyar mai més pels poderosos i, juntament amb la resta d’éssers, va intentar establir una societat més ecològica, comunitària i justa. La manipulació, les mentides i les lluites pel poder a qualsevol preu, van deixar de tenir sentit per a ella i es va dedicar a protegir el medi ambient i el futur de les seves generacions. Desgraciadament només és una llegenda, i els personatges no són reals.

Els que sí existeixen de veritat són els moviments per a fer front a l’emergència climàtica: Fridays for Future, Extinction Rebelion, el moviment ecologista, l’animalista,  l’ecofeminista…

I si convertim la llegenda en real?

27 /09/2019 Climate Strike!

Concentració de ‘Fridays for future’ a la plaça Sant Jaume de Barcelona | Foto: Victòria Oliveres