Dante Alighieri. La Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Edició bilingüe. 1198 p. Quaderns Crema. Barcelona, 2000. 42€
_______________________________________________________________
Amb aquest clàssic de clàssics he tingut la mateixa sensació que en el seu moment vaig tenir després de llegir El Quijote. La sensació d’haver llegit un llibre escrit per més d’un autor, com si fos del tot impossible que una obra tan monumental, rica i complexa fos obra d’un únic creador.
Proposo des d’aquí una aproximació a la seva lectura en clau cinèfila amb tres directors/autors per a aquest tríptic viatger i místic des de les profunditats luceferines de l’Infern, passant pel peatge del Purgatori, fins la llum divina i inefable del Paradís.
Portada del llibre editat per Quaderns Crema
L’Infern de Tim Burton
L’adjectiu dantesc ha arribat fins als postres dies com a expressió –i lloc comú, per desgràcia- per a referir-se a les imatges d’episodis de gran violència en general i d’incendis en particular. Es la part més coneguda o més referida, però és la millor?
Com molt agudament observa Sagarra i contràriament a altres dantòlegs, l’avern dantesc no és la millor part del poema, ni la pitjor ésclar. És el fulgurant punt de partida d’un llarg viatge, com els coets propulsors necessaris per a donar impuls a un nou camí cap a les estrelles. I afegeix el comentarista:
“En l’Infern, el to de la DIVINA COMÈDIA és realista i moral; la geografia del país dels morts, no hi té tanta importància com la geografia de la terra; la part d’història i la part d’anèdota, barrejades amb les pròpies passions i preocupacions del poeta, es mengen bona part dels versos, i l’espai que resta a la metafísica és limitadíssim.”
Estem, doncs, a la part de més impacte visual del llibre amb un repertori d’imatges dels damnats no-morts d’un realisme gòtic excels que faria les delícies de Tim Burton. És molt il·lustratiu en aquest sentit el cant XIIIè, la selva adolorida on penen els suïcides transformats en arbres que regalimen sang…
El Purgatori d’Antonioni
La terra de ningú, la provisionalitat abans de merèixer la glòria eterna, el lloc que més ens recorda la vida terrenal amb la seva temporalitat, les seves llums i ombres. Si parléssim d’un relat carcelari estariem referint-nos a una mena de règim obert, d’una llibertat condicionada en aquest cas al reconeixement de la culpa i el penediment. La purga.
Un espai ambigu i misteriós on els personatges es transformen en espectres, on les aparences no sempre són allò que aparenten. Un terreny fèrtil per a que l’al·legoria i la filosofia s’imposin a les imatges perturbadores dels cercles infernals on penen els més grans dels pecadors.
Si l’Infern és realisme gòtic, el Paradís és realisme existencial, sobrietat conceptual: D’on venim? A on anem? Què és real? El Purgatori dantesc és el lloc on els seus moradors en trànsit han de començar a preparar-se per veure amb uns altres ulls, per entendre més enllà de la raó el que els espera del Paradís. M’ha recordat per moments la seqüència final dels mims del parc de Blow Up, d’Antonioni, aquell moment de màgia cinematogràfica que t’interroga sobre les veritats i les mentides dels sentits.
El Paradís de Kubrick
Dante al final del Purgatori ens posa en antecedents amb la seva evocació del Paradís Terrenal. És el moment de l’aparició quasi mariana de Beatriu i la desaparició del mestre i guia Virgili. No sembla un mal lloc per passar-hi l’eternitat. I just després del cercle setè dels luxuriosos, vés per on.
El Paradís és un espai de llum i teologia. Una miríada d’àngels que volen i dansen mentre els grans mestres de la teologia (amb Sant Tomàs destacat) ens revel·len les claus del pensament cristià. Hi ha també una important invectiva contra la corrupció del papat de Bonifaci VIII i els bisbes. I l’aparició radiant de la Verge Maria que ens anuncia la inmnent visió final del Creador.
No se m’acut un director millor que Kubrick per a la realització del final d’aquest tríptic. Un guió molt condensat, uns diàlegs molt concisos, molt de silenci i un muntage d’imatges siderals de gran audàcia que ens portaran feliçment fins “l’Amor que mou el sol i les estrelles.” Amb un repertori del més selecte de la música sacra. O millor encara, una banda sonora de Vangelis.
Sagarra, el tercer guia
Només per la seva obra com a traductor Josep Maria de Sagarra (1894-1961) mereix indiscutiblement un lloc d’honor en la història de la literatura catalana. Traduir un total de 14.233 hendacasíl·labs rimats només és a l’abast d’un talent privilegiat. Del resultat final d’aquesta empresa catedralícia podem concloure que allò de traduttore traditore es transforma en traduttore creatore. Per si tot això no fos prou meritori i admirable, els seus comentaris filològics i històrics a cadascun dels 100 cants, fan que els lectors en català tinguem la sort de poder afegir als guies principals, Virgili i Beatriu, al genial poeta, dramaturg i prosista barceloní.
Com a nota de suggeriments a aquesta magnífica primera edició, fóra interessant afegir la traducció de les abundants cites llatines bíbliques i teològiques que acompanyen els comentaris sagarrians. Una petita cartografia de la peculiar geografia dels tres espais d’aquest viatge fascinant també seria de gran utilitat per facilitar i orientar la lectura.
Il.lustració: fotografia analògica del mausoleu de Dante a Ravenna.
Pantalla Abierta 