(AVÍS: SPOILER en aquest post per tots aquells que no hagueu vist la segona temporada d’Hannibal, la sèrie d’NBC que fa unes setmanes va emetre el 13è capítol de la segona temporada. Si us és igual, també el podeu llegir)
La segona temporada d’Hannibal ha tingut, ja per començar a fer-vos venir gana, una sèrie de capítols amb noms de plats japonesos: Kaiseki, Sakisuke, Hassun, Takiawase, Mukozuke, Futamono, Yakimono, Su-Zakana, Shiizakana, Naka-Choko, Ko No Mono, Tome-wan i Mizumono. Si la primera ho va fer amb noms de plats francesos, la tercera ho farà, tal i com acaba de confirmar el seu creador, Bryan Fuller, en italià.
Ja us vam introduir a la sèrie estadunidenca d’NBC, però m’agradaria fer-ne avui una valoració de la segona temporada, sobretot perquè és la que m’ha confirmat que ens trobem amb una de les sèries més gourmets i ben preparades de la última dècada. El monopoli d’HBO serà el guanyador en nombre d’audiència, però darrerament ens trobem com AMC (Breaking Bad, Mad Men, The Walking Dead) li planta cara al canal que emet sèries de la talla de The Sopranos, Game of Thrones i (no amb tant alt nivell), True Blood. Netflix darrerament no es queda curta d’audiència amb Orange is the new black. I ja paro, que n’hi ha per no acabar mai. La competència és bona, excepte pel fet que els actors i directors americans (un exemple: Kevin Spacey a House of Cards, Matthew McConaughey i Woody Harrelson a True Detective), s’estan mudant de pantalla gran a petita.
L’argument
La temporada comença amb un Will Graham (Hugh Dancy) empresonat en un manicomi d’alta seguretat (Baltimore asylum), ja que és considerat molt sospitós de ser l’assassí en sèrie que es busca al llarg de la sèrie el Chesapeak Ripper (desbudellador de Chesapeak), i al mateix temps considerant totalment culpable al psiquiatre forense Hannibal Lecter (Mads Mikkelsen). Amb aquest escenari, la temporada evoluciona cap a la determinació de Will per fer veure als seus companys de feina, el seu cap Jack Crawford (Lawrence Fishburne) inclòs, que ell no és qui hauria d’estar empresonat. Els fets que ell mateix ajudi als altres a trobar raons per sospitar d’Hannibal, fa que aquest mateix comenci a continuar amb la teràpia encoberta envers aquests. Un cas ben clar és la doctora Alana Bloom (Caroline Dhavernas), qui acaba dormint al seu llit durant una bona temporada.
L’escenari de la sèrie evoluciona fins al punt que en Will és posat en llibertat, tot després d’haver indagat en moltes de les ments que es creuen pel seu camí, i encobrint com segueix sospitant del mateix personatge: Hannibal Lecter. També entén com de retorcida és la seva manera de fer teràpia, però es troba amb un escenari bastant diferent del que hi havia abans de sortir de la presó: Hannibal ha creat una xarxa de relacions i contactes molt potent, fent fins i tot a Crawford el seu amic. La història evoluciona cap a una mena de rendició de Will tot fent-se el còmplice del seu pitjor enemic, una mena de Síndrome d’Estocolm. Si no pots vèncer el teu enemic, fes-te’n el seu soci. O almenys és el que pensàvem.
Realment s’ha rendit Will? Creu Hannibal que és el seu soci excel·lent per continuar alimentant-se de la carn humana de les seves víctimes i (en més d’una ocasió) servir-les-hi en forma d’exquisites receptes japoneses? O realment tots dos saben quin és el seu paper? Més endavant comencem a sospitar com Will és realment un llop camuflat d’ovella al ramat d’Hannibal, i els més llestos també comencen a pensar com Hannibal, tot i considerar-lo el seu amic, sap quina és la seva vertadera intenció.
El final és apoteòsic. Si has decidit llegir fins i tot els spoilers de la sèrie, potser lamentaràs llegir el que ve a continuació en aquest paràgraf sobre el gran final de temporada. Pots saltar a la següent secció! Ens trobem amb un final de temporada en el que es pensa més en acabar-la bé, que no optar per un cliffhanger en el que el que passarà al següent capítol és el més important. Hannibal té tot un pla organitzat, i Crawford acaba essent destituït amb la pressió de la seva moribunda dona i les seves més que lògiques sospites d’Hannibal Lecter. La seva visita a la casa de l’assassí de veritat és per un motiu ben clar: matar-lo. Però es troba amb un Hannibal que acaba clavant-li un ganivet al coll, una doctora Alana Bloom encara hipnotitzada que descobreix com l’Abigail Hobbs no és morta i la fa caure des de la finestra del segon pis de la casa, i, amb l’escenari final d’un Hannibal que li diu a Will: “t’he permès veure’m tal i com sóc, això és un privilegi que ningú ha tingut”, just abans de destripar-li amb un ganivet els budells. L’Abigail, encara confosa, també ha rebut una ganivetada que li ha travessat tot el coll, i tots dos acaben al terra, l’un tapant-li amb ben poques forces la ferida al coll de l’altra. Qui viu? Qui mor? Fins la següent temporada no ho sabrem. Però encara hi ha una darrera escena després dels crèdits: Hannibal i la seva descoberta còmplice, estan asseguts en un avió que els porta al seu nou destí.
La guarnició
Però l’argument no ho és tot. No vull repetir la meva admiració per la interpretació exageradament bona dels dos protagonistes de la sèrie, però sí que comentaré el que més m’ha agradat que complementa l’evolució argumental:
- Michael Pitt. L’actor que interpreta el paper de Mason Verger, excèntric i ric germà de Margot Verger (Katharine Isabelle). Aquest personatge tant característic de la saga cinematogràfica (propietari dels porcs que altera fent-los passar gana i amb alucinògens pretenent fer-los menjar alguna víctima protagonista a la sèrie, i que acaba menjant-se a la seva mateixa cara gràcies a Hannibal Lecter), és una perfecta guarnició a tot el fil argumental.
Els germans Verger
- L’Stag Monster. El monstre-cèrvol és el nou monstre que apareix a la sèrie, una mena d’evolució del conegut cèrvol negre de la primera temporada. Aquest cop ja comença a tenir forma més humana, probablement responent a com les sospites i desequilibris mentals d’en Will ja tenen més forma.
- 13 capítols, tot i els dubtes de renovació de temporada. Una llargada de poques sèries, molt d’agrair. Fins a finals de temporada no vam saber que tindriem la 3a l’any vinent.
- La fotografia i recreació dels crims: és admirable com de ben fetes estan les escenes del crim.
- Res es pot donar per lògic: no pots esperar com acabarà ni quin serà el proper moviment dels personatges. També hi ha el gran avantatge dels crims a cada capítol, no sortien a les pel·lícules i no pots esperar una espècie “d’allargament argumental innecessari”. Cada capítol és una part d’un trencaclosques necessari.
És per això que no puc recordar millor temporada que aquesta en el que portem d’any. Amb aquesta qualitat de sèrie, recordo a com vaig arribar a gaudir Breaking Bad, aquesta temporada és sens dubte excel·lent.
Valoració final: 10/10
Pantalla Abierta 