Assassí en sèrie: persona que comet una sèrie d’assassinats, sovint sense motiu aparent i habitualment seguint un patró de comportament característic, previsible.” – Oxford Dictionaries
Fa uns dies alguns dels responsables d’aquest bloc varem iniciar un debat públic al Facebook on qüestionàvem si era més o menys encertat fer servir el personatge d’un assassí en sèrie, un serial killer com a fil conductor de la sèrie catalana Nit i Dia. Jo i algú més opinàvem que era un pèl forçat, un pèl “importat”, ja que la nostra realitat no els pateix prou encara. Vaja, que qüestionàvem la presència permanent en aquesta sèrie d’un serial killer català que mati una vella cada setmana i que a més els nostres mossos tractin el tema com si fos un més de la pila d’assassins en sèrie que ocupen la seva quotidiana feina detectivesca. I jo afegia que, segurament, ve influït pel pes que els productes culturals estatunidencs exerceixen sobre la influenciable inspiració europea ja que a Europa, per sort, de serial killers encara no en tenim gaires. Molt pocs, diria jo. Cosa que potser no passaria als EUA… si haguéssim de fer cas del ressò que li donen als serial killers en les seves sèries policials, films, videojocs o mitjans de comunicació amb els que ens volen fer creure que en aquell país viu un assassí en sèrie en cada barri. Un panorama repugnant, tot s’ha de dir, però a mi em preocuparia, sobretot, que la seva presència tossuda, repetida i recurrent en el seu imaginari els resulti tan creïble a tots els estatunidencs. Seria tot el contrari del que alguns ens plantejàvem en aquell debat. Es pregunten els estatunidencs si l’abundant presència dels serial killers dins de la seva vida cultural resulta prou creïble? Si no fos així o bé en aquell país realment has d’anar apartant a empentes els psicòpates assassins quan passeges pel carrer o bé la societat estatunidenca ja se’ls ha fet seus dins del seu imaginari col·lectiu.
En definitiva: com a mínim, es tracta d’un producte cultural netament made in USA que en aquell país s’explota fins la sacietat.
Però perquè Europa encara no s’ha fet prou seva la icona de l’assassí en sèrie?
Penso molt que o bé aquest extrem de la personalitat psicopàtica encara resulta poc creïble dins del nostre espai cultural i geogràfic, o bé el nostre imaginari col·lectiu i la nostra salut mental no necessiten pujar fins a tan amunt les nostres fantasies sobre les amenaces que ens envolten.
Aquesta diferència sobre el pes de la figura de l’assassí en sèrie dins de cada imaginari respectiu… ens estaria donant pistes sobre diferències significatives en el nivell de salut mental dels estatunidencs en comparació amb els europeus?
No ho sé pas. Tanmateix podria resultar una bona hipòtesi de recerca perquè la replegui qualsevol sociòleg prou espavilat. Aquí queda la meva proposta.
Pantalla Abierta 
¿Y esto pretende ser un blog serio? ¿Existiendo nombres como Gilles de Rais (Francia), Elizabeth Báthory (Hungría), Thug Behram (India, con casi 1000 muertos a sus espaldas, casi nada), el polémico (por las dudas sobre su existencia) Jack el Destripador (Reíno Unido), Joseph Vacher (Francia). Y, obviamente, todos anteriores al cine (algunos por cientos de años).
Este artículo es una frívola y decadente oda a la desinformación. Si no se rectifica, no pienso visitar nunca más su blog. ¿Saben lo que ocurre? Que cuándo un sitio web hace verdadera la frase: “Si los españoles hablásemos sólo de lo que sabemos, se generaría un inmenso silencio, que podríamos aprovechar para el estudio”, pues digamos que prefiero visitar otros con más rigor.
Saludines
M'agradaM'agrada
Creo que no has entendido muy bien el funcionamiento de este articulo. Si te fijas, mi compañero usa siempre expresiones que denotan opinión para exponer sus argumentos.
Este post es un conjunto de ideas y conjeturas que pretenden invitar a la reflexión.
Dicho esto, siempre se agradecen los comentarios, los consejos y las críticas.
¡Gracias y salud!
M'agradaM'agrada
Hem de saber llegir els articles. Hem de saber distingir entre una hipòtesi de recerca i una afirmació categòrica. Aquest article no parla del tot o res, sinó de proporcions i desmesures argumentals. I aquest article tan sols planteja la hipòtesi que correlacioni “l’assassí en sèrie” com a producte cultural nord-americà amb la salut mental de la seva població. En definitiva tan sols es qüestiona la credibilitat de l’argument d’aquesta sèrie contraposant-lo amb la nostra realitat delictiva i proposant la possibilitat que aquesta presència embafadora d’assassins en sèrie dins dels nous arguments de les sèries policials europees no respongui més a una moda arribada de l’altre cantó de l’Atàntic que no pas a un reflex de la nostra quotidianitat delictiva. Per cert, aquest article NO es rectificarà, per la qual cosa sembla potser perdrem un lector però guanyarem en llibertat d’expressió. Només faltaria que haguéssim d’escriure a la carta.
M'agradaM'agrada
Permítame realizarle, una vez más, una serie de aclaraciones. Atualmente, se confunde con facilidad el concepto de libertad de expresión con permitirse decir imbecilidades sin reparo alguno. Si, personalmente, se siente orgulloso de pensar que el “psycokiller” es un producto americano, perfecto, se está expresando… ahora bien, quizá debería ir un poco más allá.
Sin acritud.
M'agradaLiked by 1 person
Opinar de un tema del que se desconoce no es opinar, es jugar a inventar. Si ud. quiere realizar artículos de ficción perfecto, pero no los disfrace de opinión. Sobre la historia no se puede opinar, le recuerdo que los historiadores se han esforzado a lo largo de los últimos años para hacer de la historia una ciencia.
Ud. se ha permitido el lujo de teorizar sobre el asesino en serie, cuándo a tasa por habitante no estamos nada lejos de otros países más “mediáticos”. También se ha permitido el lujo de teorizar su orígen en el cine, cuándo los tiros van por ahí. La opinión, en la historia, no existe. Dígame que es un artículo de invención y fantasía y entonces le aplaudiré. De eso, ud. va sobrado.
M'agradaLiked by 1 person
Em sap greu però segueixes errant en els teus arguments ja que jutges el contingut d’aquest article en clau de tot o res quan, per exemple, jo he escrit és literalment el següent.”a Europa, per sort, de serial killers encara no en tenim gaires”. frase que tu llegeixes com “A Europa d’assassins en sèrie no hem tingut mai”. Tan sols és un exemple de com ets capaç d’alterar el contingut real de tota la resta del que he escrit. En definitiva: deixem’ho aquí que de on n
o hi ha no hi raja.
M'agradaM'agrada
Sigues sin saber leer. En ingún momento he afirmado eso mismo. Tan solo hablo del fenòmeno cultural del psycokiller, que en estos momentos caracteriza el morbo audiovisual y editorial estadounidense. Y eso es una creación cultural, de la misma manera que lo fue en su momento el western. ¿Existió el far wet? evidentemente. Inspiró ello un fenòmeno cultural made in USA. Evidentemente.
M'agradaM'agrada
Caram, quin debat…
No conec la ràtio d’assassins en sèrie dels EUA envers Europa, ni sé si és una dada que es pot conèixer amb certesa. Tampoc estic toalment d’acord amb l’article, òbviament els bloggers no tenim la mateixa opinió i considero que la sèrie tot i algun error de guió és força bona. Em sembla que el fet que hi aparegui un assassí en sèrie no té perquè reflectir la realitat a la societat catalana. És l’argument, el que jo entenc que ens ensenya.
Tanmateix, crec que Criminólogo (o com realment et diguis), exigir a l’autor que canvii la publicació no és el millor mètode per fomentar el debat. Ets lliure de visitar-nos i de no visitar-nos, nosaltres només publiquem articles. Ell mateix planteja una opinió que com diuen per aquí no ho dóna per fet. Ara bé, els exemples que poses els trobo interessants per donar llum a que res és blanc i negre.
I aquests últims comentaris ja no els comento, perquè crec que la llibertat d’expressió inclou qualsevol tipus d’expressió (preferentment amb respecte i sense insults), per molt “imbècils” que semblin.
Per cert: en aquest blog no ens considerem “seriosos”! Ja ens agradaria tenir prou plasticitat neuronal com per només publicar articles acadèmics de tants temes i fer-los seriosos. Aquí hi expressem la nostra opinió i els nostres gustos culturals, polítics i turístics per hobby i estem molt orgullosos de que alguna gent ens llegeixi. Fins i tot ens enorgullim de que algun cop rebem comentaris com el teu. Salutacions!
M'agradaLiked by 1 person
Tens raó quan acceptes la temàtica de l’assassí en sèrie. Jo també l’accepto. Tan sols critico la manera com la tracten a “Nit i dia”, ja que es presenta com si la cosa passés als Estats Units, on ens volen fer creure (o potser és ben cert, tal com ens explica el company seu? d’onim!) que d’assassins n’hi ha a patades. El que no m’ha convençut és el tracte policial que es fa de l’assumpte. És com si aquí també n’hi haguessin a patades i en cap cas es considera un fet anormal, extraordinari, a casa nostra, un fet poc freqüent. I aquest fet m’acava de convèncer que han tractat el tema a l’americana. Un punt més a favor del meu argument de que l’assassí en sèrie, sigui real o no, ha estat modelat argumentalment fins la sacietat pels guionistes americans fins a arribar a transformar-lo en un producte cultural més; en un estereotip, que a més a més ja s’està imposant en els guions de casa nostra sense gaire esforç d’adaptació a la nostra realitat delictiva, sense fer-lo creïble. Vaja, que en quatre dies potser acabarem creient que ja vivim als EUA.
M'agradaM'agrada
No comparteixo la idea que el fenomen cultural de l’assassí en sèrie sigui un producte “made in USA”. Segurament com a producte cultural trobarem precedents en la literatura on s’explota això (tinc la sensació que històricament predominaria més en la literatura anglesa, però ho desconec :P).
El que sí és cert, és que aquest fenomen, a dia d’avui, tant en la realitat com en la ficció, predomina als Estats Units. I és que EUA és el país que a dia d’avui té de llarg, tant en valor absolut, com per càpita, el major nombre d’assassins en sèrie.
Si mirem les dades, la probabilitat de trobar-te un assassí en sèrie a una ciutat dels Estats Units és 33 vegades superior que a una ciutat espanyola de la mateixa mida [1].
Amb això, si som proporcionals, i tornant a la ficció, m’esperaria que la quantitat de sèries catalanes on hi hagi un assassí en sèrie sigui 1/33 respecte a les series Nord-americanes. Cosa que, com que no miro moltes sèries, també desconec :P.
[1] http://maamodt.asp.radford.edu/Serial%20Killer%20Information%20Center/Serial%20Killer%20Statistics.pdf, pag 13.
M'agradaLiked by 1 person
Estic prou d’acord amb tot el que has escrit. Tanmateix deixa’m matissar-te un punt. Quan em refereixo a l’assassí en sèrie com a producte cultural nord-americà vull ressaltar que és des d’alli d’on ens ha arribat la seva influència, i no de la novel·la decimonònica anglesa, on també és ben present.
M'agradaM'agrada