El conte de la Serventa, una exquisida angoixa: L’obra mare

No en dic tenir relacions sexuals perquè això no és una relació. Copular seria igualment inexacte, perquè no hi participen dues persones sinó només una. I violació tampoc ho expressa, perquè tot el que aquí passa és amb el meu consentiment. No tenia gaire per triar, però una mica sí, i el que he triat és això.”

 

Un conte d’una serventa. Els més masclistes poden pensar que és un relat de “literatura femenina” (ecs). D’altres, com jo, esperàvem que fos una mena de relat amb un cert rerefons crític. Tanmateix, com serà el cas d’alguns de vosaltres, la meva comprovació va consistir en descobrir el llibre arrel de la sèrie de Hulu (que HBO també distribueix). Fins i tot en anglès sembla d’un context diferent això de Handmaid’s Tale. I llavors hi ha els coneixedors de Margaret Atwood, qui es veu que ja és prou important a Canadà (d’on és filla, Ottawa) i als Estats Units.

En aquesta primera (de dues, no us espantéssiu) publicació, s’hi troba una anàlisi pròpia i de Jordi Dorca de l’obra mare de la sèrie que ha re-popularitzat aquesta exquisidament catàrquica història.

Jordi Dorca i la Biblioteca de Figueres van començar l’any passat analitzant sèries que tenen un origen literari (Joc de Trons, Leftovers, House of Cards) i ha continuat aquest 2018 amb Mindhunter i la protagonista d’aquestes línies: El conte de la Serventa. Aquesta darrera història de seguretat contra llibertat, que també s’ha trobat en altres obres literàries exportades a sèrie (The Walking Dead, House of Cards), ens va portar a entendre com sota l’operació de bandera falsa la societat distòpica de Galaad va néixer per mostrar un joc de poders iniciat per la secta dels “Fills de Jacob”, comparables als Aiatol·làs iranesos.

© Apolinar Gómez. Jordi Dorca, rellegint apunts per seguir amb els seus comentaris.

Margaret Atwood va néixer l’any que va acabar la Guerra Civil Espanyola i el que va començar la Segona Guerra Mundial, a Ottawa (Canadà). Nascuda entre distòpies per arribar a ser l’autora d’una de fictícia però molt popular a la literatura dels 80. El passat dia 31 de gener va haver-hi poca necessitat de comparar la República de Galaad amb altres estats totalitaris del nostre planeta.

Potser el que més anima a llegir o veure l’obra més coneguda d’Atwood és aquest engranatge angoixant tan ben engreixat però alhora tan mostrat parcialment. La gran virtut de l’obra (i la traducció per Quaderns Crema de Xavier Pàmies) és, precisament, la maduresa amb la que tracta aquell qui s’atreveix a descobrir-la. Maduresa com en el fet de no entrar en profunditat en cap dels aspectes del funcionament de Galaad, que la fa una obra on el propi lector/a pot acabar de decidir-ne la cruesa. Totes les situacions succeeixen únicament des del punt de vista de la protagonista. Offred, com fan anomenar la protagonista a Galaad, viu en una dictadura on els versicles de la Bíblia són la llei (interpretada de manera dubtosament fidel a aquesta; noti’s diferència cronològica entre el llibre del cristianisme i la novel·la). Una absoluta teocràcia.

La veritat és que és admirable les coses a què la gent ens podem arribar a acostumar si hi ha alguna compensació.” 

Xavier Pàmies (sí, també és germà de l’altre Pàmies; tradueix més autors/es com Austen o Dickens) aconsegueix entrar en aquests paràgrafs que Atwood intercala amb flashbacks les vivències explicades en aquest “conte” de la Serventa. Quan el seu home, en Luke, i la seva filla encara no els havien separat. Però bé, més enllà d’això i la mensual Cerimònia (penetració vaginal a la Serventa amb presència de la Muller per part del Senyor), és millor que hi entreu vosaltres. L’edició de 2018 amb una introducció de la pròpia escriptora explica l’antecedent bíblic en el que es basa Galaad, com la que va citar Jordi Dorca directament des de la Bíblia que portava. En el Gènesi Jacob decideix tenir un fill de la seva serventa ja que cap de les seves dues mullers gaudeix de fertilitat. També s’hi relativitza el feminisme, la categoria d’antirreligiós i la consideració de predicció atorgada a la novel·la.

©Pari Dukovic. Margaret Atwood, autora del llibre.

“Les sèries avui en dia tenen un paral·lelisme a les novel·les de fulletó del segle XIX, la televisió té més temps de treballar els personatges que el cinema. Si bé abans molts creadors de sèries feien el salt a la gran pantalla per arribar a més públic i guanyar més reconeixement, ara succeeix just el contrari.”, també destacava Dorca.

El llibre, contràriament a l’esperat, és el format més cruent d’El conte de la Serventa. Però d’això ja en parlarem a la segona part. El que també va ser arrel de debat fou la gran pregunta de l’obra: es vol quedar embarassada Offred? La sensació que la majoria d’assistents teníem va ser que no. Ho haureu de llegir, per saber-ne l’entrallat. 

 

Under his eye.