LA (DES)CONEGUDA SALA EDISON

[Article escrit per Íngrid Castañé. Historiadora de l’Art, estudiant del Màster en Gestió del Patrimoni cultural i Museologia (UB), membre de l’associació de Volats per la tramuntana i del Col·lectiu de Figueres per a la Sala Edison. Va liderar una performance reivindicativa i taula rodona sobre la recuperació de la Sala Edison el passat mes d’Abril.]

Al carrer Sant Pau de Figueres, molt a prop de la concorreguda Rambla i alçada entre petits negocis locals d’un sector urbà que fa temps que reclama atenció, s’alça suplicant l’antic cinema de Can Cusí, conegut també com a Sala Edison. Els vianants solen passar-hi sense fixar-s’hi; i és que quants edificis antics hi ha abandonats pel centre històric figuerenc? Tan sols aturant-nos davant la seva gran façana, però, podem adonar-nos que més enllà de taques d’humitat i maons malmesos, les parets reivindiquen quelcom que fa de la finca una de les més particulars de la capital empordanesa. Efectivament, sembla que la vida que es va acollir dins d’aquelles parets durant tants anys ens parli i supliqui que l’escoltem: la Sala Edison té molta(es) història(es) per explicar-nos.

Detall de la façana de la Sala Edison del carrer St. Pau. Fotografia d’Àlex Cervera.

Cal que ens plantegem que l’arquitectura és un art habitable i, per tant, és capaç de crear experiències úniques, tàctils i sensorials. Qui entra en una finca es fa seva una vivència peculiar i particular de descobriment de l’espai i viu intensament les sensacions que aquest li transmet. Més enllà d’un acostament personal, però, les arquitectures destinades a finalitats col·lectives tenen un afegit molt important: permeten la confluència d’accions, pensaments, activitats, experiències, paraules, gestos, mirades… En definitiva, fan de l’espai un lloc de vivències comunitàries. La història del passat recent de la ciutat ens explica que, a principis del segle XX, Figueres era una ciutat culturalment pròspera que experimentava un important auge de l’associacionisme. Aquest fet va motivar que, paral·lelament al desenvolupament de la creixent indústria hidroelèctrica, confluïssin en Carles Cusí de Miquelet i a Pau Pagès el desig de crear espais on el cinematògraf fos el nexe entre entreteniment, societat, arquitectura i negoci.

Cobla Orquestra Costa Brava – Any de la foto 1956 . Font: Blog dels Amics de Florencí Mauné.

Així, la Sala Edison i el Cinema-Teatre el Jardí de Figueres van veure la llum en un ambient de novetats, pròsper i amb ambicions de modernitat, on els locals tenien cabuda per a tots els sectors de la ciutat, des de proletaris i obrers fins els membres de les famílies més adinerades. La Sala Edison acollia la projecció de pel·lícules, però també actes culturals com concerts, exposicions d’art, espectacles… Durant més de setanta anys la història de Can Cusí es va teixir i complementar amb la de Figueres, essent testimoni de múltiples successos d’importància històrica com la Guerra Civil; i creant en tots els empordanesos una experiència que, de manera periòdica, els unia en un dels edificis amb més prestacions de la ciutat. Però és evident que els temps canvien, i amb ells les necessitats i ambicions de les persones. L’arribada del vídeo a les llars va anar fent minvar, de mica en mica, l’interès per acudir a les sales de projecció. L’esplendor associativa i cultural es va anar apagant i, amb tot, la Sala Edison va perdre el seu rol a Figueres.

Cartell d’una pel·lícula de l’època de la Guerra Civil quan la Sala Edison va ser col·lectivitzada. Font: Arxiu de cartells de la Col·lecció Lluís Benejam

Després del seu tancament l’any 1986, a la finca li ha estat vetat qualsevol acolliment col·lectiu o amb finalitats culturals. L’espai que abans havia estat part de tothom, ara aplega les necessitats vitals dels coloms i de les rates. Tanmateix, cal reivindicar que la seva història no va deixar-se d’escriure l’any en què les portes van tancar per darrera vegada: han existit i existeixen grups latents de ciutadans que ens posicionem en contra de l’abandonament que pateix una de les finques que més vida ha aportat a Figueres. És prou significatiu el fet que molts de nosaltres hem fet nostra aquesta lluita malgrat no haver tingut mai la oportunitat d’entrar-hi i viure-la en els seus anys d’esplendor, no creieu?

Façana del carrer St Josep on s’observen elements clarament modernistes. Fotografia d’Àlex Cervera

Sigui com sigui, és de vital importància que els valors de la Sala Edison passin a tenir el (re)coneixement que es mereixen. Passar pel seu davant ha de suposar el plantejament de certes qüestions. Davant les amenaces, cal que lluitem contra la ignorància: Can Cusí va ser, és i hauria de ser font de vida per Figueres.

Íngrid Castañé

Imatge de l’escenari de la Sala Edison. Font de l’arxiu municipal. Fotografia de l’any 2002